dijous, 29 de desembre de 2011

Mentiras populares/Bruno Cardeñosa



Tenia este llibre per casa des de fa temps i la veritat és que no tenia massa ganes de llegir-lo. L´altre dia àvid de lectura va caure en les meues mans i el vaig llegir tot d`una. Aparentment es tracta d`un llibre de curiositats però també és una potent lliçó antitòpics.
Este periodista i presentador de ràdio (presenta el programa "La rosa de los vientos" a Onda Cero) tracta de desmuntar amb dades objetives nombroses llegendes urbanes i "veritats" popularment acceptades. La conclusió a què s´arriba amb esta lectura podria ser la de "tot és mentida".
L`autor tracta moltíssimes creences que tracte algunes  més generals com els prejucidis amb restaurants xinesos o americans, mentides que tots hem contat o ens han explicat sobre la Coca-Cola o el Red Bull,llegendes urbanes com la de "la joven de la curva", trames polítiques, moments estel·lars de la televisió que ningú no ha vist mai i altres que ens han acompanyat sempre com els talls de digestió o la necessitat de beure aigua diàriament.
Algunes de les mentides estan fantàsticament documentades, amb les diferents versions per països, unes ja eren previsibles i s´agraeix l´aclariment i d´altres són realment sorprenents perquè formen part del subconscient col·lectiu i mai no ens havíem plantejat la seua inexistència.
Recomanable.

dissabte, 24 de desembre de 2011

El dragó del Patriarca/Josep Franco




L`origen de les llegendes sempre naix d`un fet verídic que després va transformant-se a poc a poc. Esta llegenda valenciana parteix d`un fet ben curiós: sembla que a la ciutat de València al començament del segle XVII la devesa del castell de Burjassot va ser transformada en un jardí botànic i que en algun moment hi hagué algun cocodril o caiman i això despertà les imaginacions populars.


Conta la llegenda que un dragó assetjava la ciutat de València, destrossava tots els conreus i matava a tot aquell amb qui es trobava. Les autoritats de la ciutat davant la desesperació van cridar a tots els cavallers del regne a què vingueren a lluitar contra el dragó, cap d`ells amb èxit. Un pres molt cruel i despiadat, va demanar ser ell qui s´enfrontara al dragó, amb la negativa inicial de les autoritats, l`aparició de la mare de Déu i la promesa per part del pres de canviar i dedicar-se a la meditació durant el que li quedara de vida va fer que tinguera forces per convéncer als qui manaven i que li deixaren intentar-ho. Tots els ciutadants van cobrir-lo amb vidres xicotets que després en la lluita van aconseguir enlluernar al dragó i que el nostre nou heroi puguera donar-li el colp de gràcia. Finalment va complir la seua promesa i es va retirar al monestir de Santa Maria del Puig

diumenge, 18 de desembre de 2011

Les velletes de la Penya Roja/Enric Valor.

 


Tenia ganes de rellegir algunes de les Rondalles Valencianes d´Enric Valor. Vaig trobar un exemplar d´esta llegenda i vaig decidir començar per ella. Ara que sembla que "l´element valencià" està cada vegada més diluït, és un bon moment per reivindicar-lo amb més força que mai.

  Dues velles que viuen aïllades a una caseta de la Penya Roja, en temps del Regne de València,  s´assabenten de la proximitat del príncep reial, que està de cacera per la zona. Una d´elles veu l`oportunitat de la seua vida i demana a l´altra velleta que es fique un dit a la boca i el tinga allí tot el temps que siga possible. Quan arriba el jove a la casa, aconsegueix fer-li creure ensenyant-li només el dit que es tracta d´una jove de quinze anys i que no pot ensenyar el seu rostre fins el casament. El príncep ple d´emoció se l´endu al palau reial i es casa amb ella, la velleta astuta acoseguiex les joies que volia i es desentén de la seua germana pensant que esta moriria quan el príncep s´assabentara de la realitat.
   Per una serie d´encanteris (parlem d`una llegenda) la vella que s´acabava de casar es converteix en una bonica jove mentre que la que en principi semblava més astuta paga car el seu engany.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Anna Gavalda/L´estimava /La amaba/Je l`aimais



Encara que en un sentit diferent, mentre estava llegint este llibre m´ha vingut al cap moltes vegades "Donde el corazón te lleve" se Susanna Tamaro. Es tracta en definitiva una llarga conversa en un moment delicat que du a una confessió i que porta a vore a l´altra persona d´una manera absolutament diferent.
Chloé és una dona que ha renunciat als seu treball per criar als seus fills, quan ella pensava que la vida transcorriria així fins el final, és abandonada pel seu home per una dona més jove. Provisionalment, durant els primers dies i mentre tracta de situar-se, destrossada, passa uns dies amb el seu sogre Pierre un home a ulls de tots distant i intractable. Ella descarrega la seua ràbia en ell, açò donarà pas a una llarga conversa.
Pierre conta a Chloé com ha estat la seua vida real, la que no coneix la gent, com va perdre al seu amor vertader per dur una vida "burguesa"...
En definitiva, dos personatges que han perdut els que més volien cara a cara, una amb un futur per davant que no aconsegueix vore i altre amb una passat que no vol oblidar.

dijous, 8 de desembre de 2011

1Q84 (Llibres I i II) /Murakami



Uploaded with ImageShack.us

Ja fa mesos que vaig llegir-me´l i el cert és últimament no ressenye les meues lectures, aniré a poc a poc. No comentaré la trama d´estes dues primeres parts, tant sols diré que es tracta de Murakami 100% amb l´afegit d´un cert element fantàstic o de ciència ficció.

Si m´agrada Murakami és fonamentalment per la melangia brutal que tenen els seus personatges, un dessassosec permanent buscant la persona de la seua vida que tot i estar a prop mai aconseguiran. En este cas Tengo i Aomane són dos joves amb un una infantesa desarrelada i trista, cadascú amb la seua particular circumstància. Ara, ja adults Tengo fa de professor d´acadèmia amb aspiracions d´escriptor mentre que Aomane és una assassina de maltractadors. Els dos tenen una vida insatisfeta i plena de preguntes sense respostes. En el cas de Tengo apareix Fukaeri, una adolescent misteriosa que ha escrit un estrany llibre, a tengo se li encarrega la reescriptura d´eixe llibre i descobreix el món fosc d´on procedeix la xica.

Els camins de Tengo i Aomane va apropant-se progressivament, apareix el món de les sectes destructives i de fenòmens sobrenaturals en termes de bé/mal. Arribarà un moment en què Aomane sabrà que aquell xic que recordava del seu passat, aquell que una vegada, un instant, li va fer sentir bé, és Tengo, i lluitarà per retrobar-se amb ell. Ja estic llegint-me la tercera part.

divendres, 2 de desembre de 2011

No em queixaré.(ELLA I ELL VII)

Ell anava amb el tren Alaris cami de la Manxa, havia partit des de València feia un hora i anava pensant en la seua vida, potser en les coses que podria haver fet i no ha fet o en les quotidianitats incòmodes que li ronden pel cap i no li permeten gaudir completament de l´avui. En un instant concret, sense proposar-s´ho, unes paraules van arribar als seus oïts, una dona que seia darrere confessava a la seua filla que des que va morir el seu pare no aconsegueix alçar el cap i que tampoc té ganes de fer-ho, seguidament relatava moments de la seua vida (humil, modesta i d´esforç continuat) compartit amb el seu home que ja no hi és. Va acabar la conversa assegurant que malgrat la tristor no canviaria el passat per res del món. Quan va tornar el silenci ell se sentia molt xicotet, sense dret a queixar-se per nimietats. Va mirar per la finestra i va vore un camp extens, molt extens, quasi infinit.

Photography Graphics, Tumblr Photography

dilluns, 28 de novembre de 2011

On estaven?

On estaven les paraules quan plovien silencis...? I ara, què faig amb les possibilitats perdudes?

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Cançó /Records

Type whatever you want here. To change the width and height, just change the numbers after the width and height. You can also change the border color, border width, font size and font choice. Enjoy :)

Vaig escriure esta lletra de cançó fa un temps per a una persona que se sentia així.

Sense ningun motiu
hui m´he posat a recordar
aquells moments d´ahir
quan amb tu era tan feliç

La vida ha esborrat
les petjades que em duien a tu
i ja no puc trobar
camins que em facen reaccionar

I ara sóc tan sols
un ànima sense cos
vivint una mentida
somniant trobar-te un altre colp

Avui, avui, me´n recordat de tu
avui, avui, m´en recordat de tu

I ja se m´ha oblidat
aquell motiu maleït
que em va fer renunciar
buscant la meua llibertat

I m´alce per les nits
sabent ben cert que tu no estàs
purgant pel meu error
de no tindre´t al meu costat

I ara sóc tan sols
un ànima sense cos
vivint una mentida
somniant trobar-te un altre colp

Avui, avui, me´n recordat de tu
avui, avui, me´n recordat de tu

dilluns, 3 d’octubre de 2011

No habrá paz para los malvados

Seran el anys ( o a saber què) però cada vegada hi ha menys pel·lícules que em criden l`atenció per anar a vore-les i una vegada allí mantenen l´interés fins el final. Este film ho ha fet des de principi a fi, i si ens fixem, no té res d´extraordinari, però el que té ho resol d´una manera molt efectiva. Un policia de mitjana edat vençut pel passat i per l´alcohol, comet un triple assassinat en principi sense sentit, d´este fet escapa una persona, en este moment s´inicia una doble trama d´investigació; per una banda el policia tracta de buscar a la persona que va escapar i per altra la jutgessa efectua l´investigació oficial. Prompte s´adonara de totes les connexions existents i que no s´esperaven en un principi. El millor d´esta pel·licula és que es tracta d`una peli de génere policíac, d´investigació i de baixos fons, sense edulcorar-la amb històries forçades d´amor o amb dramatisme exagerat. Òbviament el final (que deixa lloc a la interpretació) aclareix que res no es fortuït en esta vida. Recomanable.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Versets

4-3-2

Som tan xicotets que necessitem estima,
Tan fràgils que no podem estar sols.
Fins i tot hem d’explicar els somnis
per a què ens diguen que no són certs.

Som tan dèbils que patim per no fer patir
Tan mínims que busquem respostes en els altres,
Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes

Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí
torne a eixir el Sol.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Llejtos, pobres i roïns/Llevant. U. E




No sóc especialment futboler ni deixe res que haja de fer per vore fútbol, de tant en tant vaig al camp i alguna vegada veig algun partit per televisió. Pense que el futbol i els futbolistes estan sobrevalorats, fins i tot que ocupen massa temps a les notícies i als diaris i que no deixa de ser un passatemps al qual se li ha donat un relleu excessiu.

Dit açò, comentaré que les meues arrels familiars provenen dels poblats marítims de la ciutat de València i que tota la meua herència futbolística pertany al Llevant. Em recorde de xicotet anant a escola amb la samarreta blaugrana, com el meu iaio patern m´explicava antigues batalletes ocorrides en el mític camp de Vallejo i partits amb membres de la família ja l´estadi actual, a 2a B i fins i tot a 3a divisió.

Des de la distància que provoca actualment en mi el món del futbol, que un equip modest, amb majoria d´aficionats de barri, treballadors i amb un jugadors que són els pobres dels pobres dins el món del futbol professional, guanye a un dels suposats millors equips del món, amb un pressupost 24 vegades superiors i amb jugadors que admeten que són bonics,rics i virtuosos em fa sentir que de tant en tant, el modest, l´humil pot tindre el seu lloc. Anit vaig anar-me´n un poquet més satisfet del normal a dormir, amb mig somriure. Després hui ja han vingut les presses i les acceleracions quotidianes, però açò ja és un altre tema.

divendres, 16 de setembre de 2011

Firmin/Sam Savage



Com no vaig sobrat de temps, trie els llibres amb prou minuciositat,i no els llig si no estic quasi segur de que m´agradarà, per això pràcticament totes les meues ressenyes són positives. Després d´haver vist FIRMIN diverses vegades a la prestatgeria d´aquella llibreria que miraculosament encara està oberta i de resistir-me a comprar-lo, vaig decidir-lo llegir, animat per algunes opinions favorable que havia vist a la xarxa. Lamente dir que esta vegada el llibre no m´ha enganxat el més mínim, cosa que pràcticament no em passa amb cap llibre, possiblement l´època personal o les meues circumtàncies no m´han fet apreciar la trista però profunda vida d´este ratolí.

Firmin es queda sol, la seua família desapareix i ell en solitari explora cada dia les entranyes de la vetusta llibreria on habita. Descobreix els llibres i li agraden tant que se`ls menja després de llegir-los. Podríem dir en este sentit que és un llibre on es lloa la bona literatura. Per altra banda apareixen les històries de dos personatges més un escriptor i el propietari de la botiga.

No faré una anàlisi exhaustiu per a Firmin, espere en un temps tornar-me´l a llegir i potser el meu comentari siga més interessant i profund.

PD. Darrerament he estat perdut en la buidor mental, així que demane disculpes per no visitar els blocs amics ni fer comentaris, intentaré solucionar-ho pròximament.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Ella i ell (VI)


Photography Graphics, Tumblr Photography

Ella trobava a faltar els temps en què ho era tot per ell,
aquells breus instants on el món es reduïa a aquelles caminades pel passeig.
Ara la llibertat és una paraula d`arrels amargues i significat incert,
un diumenge etern de tardor disfressat d’impulsiva joventut.

dilluns, 22 d’agost de 2011

NIZE/Cançons en valencià


Vos pose els enllaços de les versions que ha penjat en valencià al youtube esta cantant valenciana, els seu canal és este.







diumenge, 21 d’agost de 2011

SUPER 8


Imagineu una pel·lícula dels 80 tipus E.T o Goonies però amb un pressupost bestial i tota la tecnologia que es puga tindre hui en dia. Això és Super 8, un film d´aventures i ciència ficció per a gaudir una estona en un cinema i deixar-se seduir pels efectes especials i per la ingenuïtat (òbviament estudiada) dels personatges.

Uns preadolescents de l´Amèrica profunda del 1979, estan fent una pel·lícula per presentat-se a un concurs. L´assumpte transcorre amb l´amabilitat i innocència prevista fins que al lloc on estan rodant presencien un monumental accident de tren i sense voler es veuen atrapats en un embolic de proporcions inimaginables. L´exèrcit de l´aire es fa carrec de l´incident, ja que de l´interior del tren (fet descarrilar a propòsit) escapa una temible criatura, un gran secret que el govern no està dispost a deixar escapar. L`aventura està servida, 120 minuts que passen volant


diumenge, 31 de juliol de 2011

L´AMANT EXTREMADAMENT PUNTILLÓS/Alberto Manguel.




Es tracta d´un breu llibre intel·ligent que no deixa de ser un joc que palnteja l´escriptor. Tracta sobre el "Cas Vasanpeine". Alberto Manguel s´inventa un personatge del segle XIX francés, uns curiosos fets i unes investigacions fetes per diversos suposats autors. Això és este llibre, una investigació sobre la vida d´Anatole Vasanpeine. Este personatge tenia una particular qualitat "el blasó", és a dir que era incapaç de perbece i per tant de gaudir de qualsevol cosa en el seu conjunt i només trobava el plaer en les parts. Així per exemple un cos humà el deixava indiferent mentre que un dit li producia unes sensacions inexplicables, també li passava açò amb les coses quotidianes, d´una camisa no percebria el conjunt sinó un detall del dibuix o un fil de color diferent a la resta.

Esta síndrome junt a la seua professió d´encarregat d´una casa de banys el du a fotografiar als seus clients per parts i a endinsar-se en un complicat món fragmentat.

Curiós llibre de principi a fi.

PD: A partir de hui este blog únicament farà les seues entrades en valencià.

dijous, 21 de juliol de 2011

L´EDAT D´OR/FRANCESC PARCERISAS



Comentaré de tant en tant alguns llibres de poemes que considere interessants de tots els que vaig llegint. El títol "l´Edat D´or" (Quaderns Crema 1983)marca el tema principal de totes les composicions: la fugacitat del temps, però amb aquesta fugacitat l´autor no s´angoixa sinó que la mira amb distància i convida a gaudir del xicotets moments de felicitat que ens ofereix la vida.
Posarem alguns del poemes d´este llibre:

MATÍ AL BAR
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

El poeta prensencia la timidesa d´una parella i mitifica la distància.


PLUJA
Quan ja ens avesàvem al bon temps
congries la tempesta, pluja sobtada,
i enmascares d’ombra la campana del cel
tallant-li a la tarda els seus colors.
Però tot diu que aquest aiguat inclement
que regalima i creix, i sembla un riu
arravatat i furient que tot ho nega,
potser durarà uns instants, només.
Així vols recordar-nos que tot mor,
que encara que la vida sigui benigna
com aquesta estantissa xafogor de plom
també les passions s’esvaeixen, furtives.
Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

Fugacitat del temps, per este motiu s´ha d´aprofitar el present.

Triomf del present
Després de tants d’anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d’uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d’antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s’acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s’estimen
van gravant, amb el foc de l’amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
–a despit de la por i de l’experiència-,
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

El poeta relata com dos persones deprés de molt de temps perdut, es retroben i s´estimen cegament, aprofiten el present, la nova oportunitat.

En definitiva, un poemari que es pot llegir tot d´una i que deprés convida a assaborir cada composició de manera individualitzada en qualsevol moment, convé tindré´l ben propet.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Woody Allen/Pura Anarquia.



Uploaded with ImageShack.us

Woody Allen és un personatge al qual generalment o se´l segueix amb gran devoció o bé no agrada gens. Esta col·lecció d`articles apareguda a un diari de New York serà evidentment del gust del primer grup i no crec que agrade a aquells que no solen vore la gràcia a les seues pel·lícules.

Es tracta d´un conjunt d´escrits sobre diferents temes on mana l´aparent absurditat més absoluta però amb un rerefons de crítica social. Estètica, vida urbana, obsesió pel cos, detectius, indidelitats, el món del cinema...En definitiva, l´univers tradicional d´este autor. Una bona lectura d´estiu amb moments d´humor indescriptibles i d´altres inexplicables.


Woody Allen es un personaje al que generalmente o se sigue con gran devoción o no gusta nada. Esta colección de artículos aparecida en un diario de New York será evidentemente del gusto del primer grupo y no creo que guste a aquellos que no suelen ver la gracia a sus películas.

Se trata de un conjunto de escritos sobre diferentes temas donde manda el aparente absurdo más absoluto pero con un trasfondo de crítica social. Estética, vida urbana, obsesión por el cuerpo, detectives, infidelidades, el mundo del cine ... En definitiva, el universo tradicional de este autor. Una buena lectura de verano con momentos de humor indescriptibles y otros inexplicables.

divendres, 8 de juliol de 2011

FRAGMENTOS DE TI

Photography Graphics, Tumblr Photography

Eddie: Te extrañé. Muchísimo. Te extrañé más que a cualquier otra cosa que haya extrañado en toda mi vida. No hice más que pensar en ti durante todo el tiempo que estuve conduciendo. Me la pasaba imaginándote. A veces sólo una parte de ti.

May : ¿Qué parte?

Eddie: Tu cuello.

May: ¿Mi cuello?

Eddie: Sí

May : ¿Extrañaste mi cuello?

S. Shephard, Fool for Love.

dijous, 7 de juliol de 2011

El camí dels assegadors

Photography Graphics, Tumblr Photography

Al sud de les comarques de Castelló hi ha un camí que condueix des de la mar fins el poble. És un antic camí agrícola, quan passes per ell sembla que eres un element més de la natura. Ahir vaig tornar a passar.


Des de la platja fuig un camí que travessa la marjal,
dels assegadors l´anomenen.
Si t´hi endinses voràs mínimes expressions de vida
creuant de part a part
per a perdre´s en el bosc de brins d´arròs.

De vesprada el Sol es distorsiona
en tonalitats impossibles.
Un caminet simula allunyar-se de la via
i mor en una caseta que mira el camp des de dalt
com qui observa el món en un somni.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Passejant hui/Paseando hoy.

Photography Graphics

Hui l’he tornat a vore, anava pel centre del poble amb la seua bicicleta, com sempre tranquil i concentrat en els seus pensaments. L’última vegada que l’havia vist havia sigut a un supermercat, estava treballant col•locant llet i aigua a les prestatgeries, currant com si la vida li anara en eixa feina, amb una eficiència que molts no tindran en tota la seua existència.
Hui m’han vingut al cap aquells moments de fa vint anys, quan anàvem junts a primer de BUP, ell, amb el seu lleu retardament intel·lectual feia el que podia per seguir el ritme de la classe, sempre amable i dispost a parlar de qualsevol tema, principalment de futbol. M’han vingut al cap aquells tres o quatre elements, presents a qualsevol grup, que no perdonen la diferència, que en la seua ignorància superlativa es creuen superiors a persones com ell i que es dedicaven a importunar-lo i a molestar-lo. Ell mai va aplegar a saber el motiu d’aquelles molèsties ja que anava a la seua i sempre prudent, mesurava les seues paraules per no incomodar ningú.
Ara han passat els anys i les poques vegades que l’he tornat a vore m’ha semblat que estava feliç i tranquil, segurament molt més que aquelles persones amb una baixesa moral incalculable que el molestaven. Vaig pensar a saludar-lo, no estava segur si se’n recordaria de mi, ha passat molt de temps, la pròxima vegada ho faré.

Hoy lo he vuelto a ver, iba por el centro del pueblo con su bicicleta, como siempre tranquilo y concentrado en sus pensamientos. La última vez que lo había visto había sido en un supermercado, estaba trabajando colocando leche y agua a las estanterías, currando como si la vida le fuera en esa labor, con una eficiencia que muchos no tendrán en toda su existencia .
Hoy me han venido a la cabeza aquellos momentos de hace veinte años, cuando íbamos juntos a primero de BUP, él, con su leve retraso intelectual hacía lo que podía para seguir el ritmo de la clase, siempre amable y dispuesto a hablar de cualquier tema, principalmente de fútbol. Me han venido a la cabeza aquellos tres o cuatro elementos, presentes en cualquier grupo, que no perdonan la diferencia, que en su ignorancia superlativa se creen superiores a personas como él y que se dedicaban a importunarle y a molestarlo. Él nunca llegó a a saber el motivo de aquellas molestias ya que iba a la suya y siempre prudente, medía sus palabras para no incomodar a nadie.
Ahora han pasado los años y las pocas veces que lo he vuelto a ver me ha parecido que estaba feliz y tranquilo, seguramente mucho más que aquellas personas con una bajeza moral incalculable que le molestaban. Pensé en saludarle, no estaba seguro si se acordaría de mí, ha pasado mucho tiempo, la próxima vez lo haré.

dimecres, 29 de juny de 2011

ARA LA POESIA



Sense saber els motius, he posat també gratuïtament a disposició de qui vullga els meus poemes i cançons. Lletres antigues de retrobament amb un mateix.Ací està

diumenge, 26 de juny de 2011

Por amor al arte



Pues de eso se trata, de amor al arte, a las palabras, a la vida... A partir de ahora se puede leer gratis "El viaje de tu vida" aquí

dilluns, 13 de juny de 2011

¿Por qué se perdieron las respuestas?

Photography Graphics, Tumblr Photography

Me preguntas si me acuerdo de ti con una mirada, atravesando la barrera que nos protege.Siempre te esperaré en la oscuridad de la última estación, en el silencio de los sueños ocultos... (Ken zazpi)

dissabte, 4 de juny de 2011

FI DE LA SEGONA PART/ FIN DE LA SEGUNDA PARTE

Esta vegada no pare el bloc únicament pel final de curs o per les vacances d´estiu que s´aproximen sinó perquè feina de diferent tipus em fa difícil llegir com abans i per tant ressenyar com abans, a més de no poder visitar i comentar els blocs amics tal i com es mereixen . Així que és possible que esta parada passe d´indefinida a perpètua, però en defititiva. qui pot esbrinar què passarà al futur?
Abraçades i besets.

Esta vez no paro el blog únicamente por el final de curso o por las vacaciones de verano que se aproximan sino porque trabajo de diferente tipo me hace difícil leer como antes y por tanto reseñar como antes, además de no poder visitar y comentar los blogs amigos tal y como se merecen . Así que es possible que esta parada pase de indefinida a perpetua, pero en definitiva ¿quién puede averiguar qué pasará en el futuro?
Abrazos y besos.

dilluns, 16 de maig de 2011

MARIA BARBAL/PEDRA DE TARTERA



El que més m´ha sorprés d´este llibre és la tristor, la buidor i el desarrelament que pateix la protagonista, Conxa.

Es tracta d´una novel·la que transcorre fonamentalment durant la primera meitat del segle XX. Està ambientant totalment en el Pallars i ens mostra una societat rural tancada i aïllada. Des de ben jove s´ha de mudar a un altre poble perquè els seus pares no poden encarregar-se d´ella, perd tot el contacte amb la seua família i se´n va a viure amb els seus oncles. Amb ells la vida trancorrerà lentament, amb les il·lusions de una jove però amb unes expectatives molt limitades, per ser forastera, per ser dona i per estar en un xicotet poble lluny de tot avanç.

Era imprescindible el matrimoni, cap dels que se li proposaven eren del seu gust, fins que coneix Jaume, de qui s´enamora perdudament. La passió inicial acabarà amb rutina i distanciament, la dura feina, els fills, i ella se sentirà a poc a poc, sola i perduda, com una pedra amuntegada en una tartera, d´ahí el nom del llibre.

Jaume simpatitzava amb la República, cosa que va fer que desapareguera. En eixe moment la llum de Conxa va anant diluint-se molt lentament, tot mirant la vida com si no anara amb ella.

És destacable el vocabulari emprat, amb un llenguatge del món rural en extinció i la melangia que s´apodera d´ella, de no poder exterioritzar tot el que té al seu interior.


Lo que más me ha sorprendido de este libro es la tristeza, el vacío y el desarraigo que sufre la protagonista, Concha.

Se trata de una novela que transcurre fundamentalmente durante la primera mitad del siglo XX. Está ambientando totalmente en el Pallars y nos muestra una sociedad rural cerrada y aislada. Desde muy joven se mudó a otro pueblo porque sus padres no pueden encargarse de ella, pierde todo contacto con su familia y se va a vivir con sus tíos. Con ellos la vida trancorrerà lentamente, con las ilusiones de una joven pero con unas expectativas muy limitadas, por ser forastera, por ser mujer y por estar en un pequeño pueblo lejos de todo avance.

Era imprescindible el matrimonio, ninguno de los que se le planteó eran de su agrado, hasta que conoce Jaime, de quien se enamora perdidamente. La pasión inicial acabará con rutina y distanciamiento, el duro trabajo, los hijos, y ella se sentirá poco a poco, sola y perdida, como una piedra amontonada en una tartera, de ahí el nombre del libro.

Jaume simpatizaba con la República, lo que hizo que desapareciera. En ese momento la luz de Concha va yendo diluyéndose muy lentamente, mirando la vida como si no fuera con ella.

Es destacable el vocabulario empleado, con un lenguaje del mundo rural en extinción y la melancolía que se apodera de ella, de no poder exteriorizar
todo lo que guarda en su interior.

divendres, 29 d’abril de 2011

EL DESORDEN DE TU NOMBRE/Juan José Millás



Com ja he dit en algun post anterior, m´agrada molt l´estil de Millás i de tant sentir-lo a la ràdio és com si quan llisc les seues obres me les estiguera llegint ell mateix.
Esta novel·la en concret fa pensar que sense amor ple no es pot viure. La pregunta seria, què és l´amor ple?. El protagonista, Julio, posseeix l´èxit professional i una bona vida, però no aconseguix gaudir de l´amor exactament tal i com ell imagina, això li fa ser una persona insatisfeta que li impedeix viure la vida d´una manera mínimament feliç.
Julio va dos dies per setmana al psicoanalista, no ha superat la mort de l´amor de la seua vida, Teresa. Cada dia, després de la visita, es troba en un parc pròxim a Laura, dona de vida insatisfeta que li fa recordar allò que va viure amb Teresa feia anys.
Aplega un punt on la novel·la arriba a moments delirants amb situacions i coincidències divertides i difícilment imaginables.
Al cap i a la fi, es tracta de personatges buscant un amor que imaginen però que no saben com materialitzar.

Como ya he dicho en algún post anterior, me gusta mucho el estilo de Millás y de tanto escucharlo en la radio es como si cuando leo sus obras me las estuviera leyendo él mismo.
Esta novela en concreto hace pensar que sin amor pleno no se puede vivir. La pregunta sería, qué es el amor pleno?. El protagonista, Julio, goza de éxito profesional y una buena vida, pero no consigue disfrutar del amor exactamente como él imagina, cosa que le hace ser una persona insatisfecha y le impide vivir la vida de una manera mínimamente feliz.
Julio acude dos días por semana al psicoanalista, no ha superado la muerte del amor, de su vida, Teresa. Cada día, después de la visita, se encuentra en un parque cercano a Laura, mujer de vida insatisfecha que le hace recordar lo que vivió con Teresa hacía años.
Hay un punto donde la novela llega a momentos delirantes con situaciones y coincidencias divertidas y difícilmente imaginables.
Al fin y al cabo, se trata de personajes buscando un amor que imaginan pero que no saben cómo materializar.

dijous, 21 d’abril de 2011

ESTACIONES DE PASO/Almudena Grandes



M`encanta com escriu Almudena Grandes. "Estaciones de paso" és un recull de 5 relats que tenen en comú l´adolescència, més exactament de fets que marquen l´adolescència. Tots recordem algun fet en concret que ha tingut gran importància en la nostra vida i que vullguem o no ens marca inevitablement. 5 adolescents amb circumstàncies diferents viuen una situació anormal o que almenys no hauria de viure`s a eixa edat però continuen amb la seua vida amb major o menor fortuna. Cada història enganxa des del principi i està marcada per la delicadesa i el bon gust. Tendresa per a temps difícils.

Una xicoteta ressenya de cada història:

- Un jove que ha perdut recentment el seu germà d`una greu malaltia i enmig d`una família destrossada tracta mitjançant el futbol de veure una eixida.
-La relació entre una jove i el seu avi era forta i diferent i quan ell falta ella ha d´enfrontar-se a la vida amb ulls nous.
- Un adolescent brillant que s`enamora d`una prostituta.
-Com marca per a sempre la casa de l´avi on es passava l´estiu amb tots els cosins, ha arribat el moment de vendre-la i els records es fan presents.
-Una jove preuniversitària ha de viure amb el seu pare en coma, cuinant, estudiant i tractant de fer vida normal, l´amor arriba en qualsevol circumstància, no avisa.

Me encanta la manera de escribir de Almudena Grandes. "Estaciones de paso" es una recopilación de 5 relatos que tienen en común la adolescencia, más exactamente de hechos que marcan la adolescencia. Todos recordamos algún hecho en concreto que ha tenido gran importancia en nuestra vida y que queramos o no nos marca inevitablemente. 5 adolescentes de circunstancias diferentes viven una situación anormal o que al menos no debería vivirse a esa edad pero continúan con su vida con mayor o menor fortuna. Cada historia engancha desde el principio y está marcada por la delicadeza y el buen contenidos. Ternura para tiempos difíciles.

Una pequeña reseña de cada historia:

- Un joven que ha perdido recientemente su hermano de una grave enfermedad y en medio de una familia destrozada trata mediante el fútbol de ver una salida.
-La relación entre una joven y su abuelo era fuerte y diferente y cuando él falta ella debe enfrentarse a la vida con ojos nuevos.
- Un adolescente brillante que se enamora de una prostituta.
-Como marca para siempre la casa del abuelo donde se pasaba el verano con todos los primos, ha llegado el momento de venderla y los recuerdos se hacen presentes.
-Una joven preuniversitaria tiene que vivir con su padre en coma, cocinando, estudiante y tratando de hacer vida normal, el amor llega en cualquier circunstancia, no avisa.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Relat/Amor per minuts/Relato/Amor por minutos

Photography Graphics, Tumblr Photography



AMOR PER MINUTS

Ell havia estat hores i hores esperant-la. Un dia mentre l´esperava va fer comptes de totes les hores que havia passat fent esta activitat, eren 4 anys de relacions i encara que de manera absolutament aproximada, va calcular que en total l´havia estat esperant tres setmanes, amb els seus dies i les seues nits. Cert és que l´estimava i que la vida havia canviat des que l´havia conegut. Ara era una persona menys impulsiva i més ordenada, s´havia acostumat a planificar les setmanes segons les activitats que ella anava proposant. En definitiva globalment se sentia feliç, però hi havia un matís que li produïa un dessassosec de tant en tant: havia d´esperar-la sempre.

Mai li ho havia dit, no volia que s´enfadara i que donara lloc a una discusió que puguera desencadenar en un trencament, no era això el que pretenia, però havia decidit explicar-li-ho hui, havia planificat (com ella li havia ensenyat) la conversa, seria amb una argumentació breu però irrefrutable.
Ella aplegaria vora 20 minuts tard, en la mitjana habitual, ell dibuixaria el seu millor somriure (òbviament assatjat prèviament), ella se sentiria bé, a gust de ser rebuda amb eixa cordialitat, ell li diria que l´estimava però deixaria com inconclosa la frase, ella s´adonaria del detall i li preguntaria que què ocorria, ell amb un to de veu suau i tendre li diria que està molt agust amb ella però que pensava que d´esperar-la cada dia que quedaven perdien temps per estar junts, a més del patiment de cames (això només li ho diria si era estrictament necessari), ella es quedaria rumiant durant uns segons llavors aplegaria a la conclusió que ell tenia raó, i valoraria que fins eixe moment no s´havia queixat en absolut, en eixe instant el seu amor es faria més robust que mai.

Ella va arribar 19 minuts més tard de l´hora que havien acordat, ell la va rebre amb el seu millor somriure, ella va contestar-li amb un altre de semblants dimensions, després de comptar fins 3 ell va dir que l´estimava, en eixe moment ella el va agafar de la mà i li va contestar:
-Vinga, que arribem tard i tancaran, després m´ho expliques.

AMOR POR MINUTOS

Él había estado horas y horas esperándola. Un día mientras la esperaba hizo cuentas de todas las horas que había pasado haciendo esta actividad, eran 4 años de relaciones y aunque de manera absolutamente aproximada, calculó que en total la había estado esperando tres semanas, con sus días y sus noches. Cierto es que la amaba y que la vida había cambiado desde que la había conocido. Ahora era una persona menos impulsiva y más ordenada, se había acostumbrado a planificar las semanas según las actividades que ella iba proponiendo. En definitiva globalmente se sentía feliz, pero había un matiz que le producía un dessassosec de vez en cuando: tenía que esperarla siempre.

Nunca se lo había dicho, no quería que se enfadará y que diera lugar a una discusión que pudiera desencadenar en una rotura, no era eso lo que pretendía, pero había decidido explicárselo lo hoy, había planificado (como ella le había enseñado) la conversación, sería con una argumentación breve pero irrefrutable.
Ella llegaría cerca 20 minutos tarde, en la media habitual, él dibujaría su mejor sonrisa (obviamente ensayado previamente), ella se sentiría bien, a gusto de ser recibida con esa cordialidad, él le diría que la amaba pero dejaría como inconclusa la frase, ella se daría cuenta del detalle y le preguntaría que qué ocurría, él con un tono de voz suave y tierno le diría que está muy agusto con ella pero que pensaba que de esperarla cada día que quedaban perdían tiempo para estar juntos , además del sufrimiento de piernas (esto sólo se lo diría si era estrictamente necesario), ella se quedaría pensando durante unos segundos entonces llegaría a la conclusión de que él tenía razón, y valoraría que hasta ese momento no se había quejado en absoluto, en ese instante su amor se haría más robusto que nunca.

Ella llegó 19 minutos más tarde de la hora que habían acordado, él la recibió con su mejor sonrisa, ella le contestó con otro de similares dimensiones, después de contar hasta 3 él dijo que la amaba, en ese momento ella lo cogió de la mano y le contestó:
-Venga, que llegamos tarde y cerrarán, después me lo cuentas
.

divendres, 1 d’abril de 2011

LO BELLO Y LO TRISTE/ Yasunari Kawabata



Fa poques setmanes, en un dinar familiar, un dels participants em va dir que acabava de llegir una novel·la d´un escriptor japonés de cognom Kawabata i que estava segur que el gran Murakami s´havia inspirat en ell. De seguida vaig anar a la meua llibreria favorita i vaig trobar "Lo bello y lo triste", a més, vaig buscar informació sobre este Premi Nobel de literatura de l´any 1965 i sobre la seua vida amb final dissortat.

Curiosament vaig trobar la seua última novel·la i certament a qui li agrade Murakami li agradarà Kawabata, ja que els temes de solitut, tendències suïcides, amors frustrats mai superats i altres tan presents en Murakami també els trobem en l´escriptor que ens ocupa ara.

Oki és un novel·lista exitós fonamentalment per una obra que relata la seua història d´amor amb la jove Otoko. L´aventura extramatrimonial va acabar de manera lamentable per diversos motius que la converteixen en terrible. Passen els anys i Oki és casat amb fills mentre que Otoko és una pintora de prestigi creixent que no aconseguiex oblidar al seu gran amor però que comparteix ara la seua vida amb Keiko una xica jove decidida a vengar-la per tot el que va patir.

Oki es presenta davant Otoko després de molts anys, fet que aprofita Keiko per a entrar en la seua família i tractar de destrossar-la. Una novel·la de sentiments intensos i autodestructius i d´eixa incomunicació tan japonesa que tant èxit té per occident.

Hace pocas semanas, en una comida familiar, uno de los participantes me dijo que acababa de leer una novela de un escritor japonés de apellido Kawabata y que estaba seguro que el gran Murakami se había inspirado en él. Enseguida fui a mi librería favorita y encontré "Lo bello y lo triste", además, busqué información sobre este Premio Nobel de literatura del año 1965 y sobre su vida con final desdichado.

Curiosamente encontré su última novela y ciertamente a quien le guste Murakami le gustará Kawabata, ya que los temas de soledad, tendencias suicidas, amores frustrados nunca superados y otros tan presentes en Murakami también los encontramos en el escritor que nos ocupa ahora.

Oki es un novelista exitoso fundamentalmente por una obra que relata su historia de amor con la joven Otoko. La aventura extramatrimonial terminó de manera lamentable por varios motivos que la convierten en terrible. Pasan los años y Oki está casado con hijos mientras que Otoko es una pintora de prestigio creciente que no logra olvidar a su gran amor pero que comparte ahora su vida con Keiko una chica joven decidía a vengarla por todo lo que sufrió.

Oki se presenta ante Otoko después de muchos años, lo que aprovecha Keiko para entrar en su familia y tratar de destrozarla. Una novela de sentimientos intensos y autodestructivos y de esa incomunicación tan japonesa que tiene tanto éxito en occidente.



FRAGMENT/FRAGMENTO

"El tiempo pasó. Pero el tiempo se divide en muchas corrientes. Como en un río, hay una corriente central rápida en algunos tramos y lenta, hasta inmóvil, en otros. El tiempo cósmico es igual para todos, pero el tiempo humano difiere con cada persona. El tiempo corre de la misma manera para todos los seres humanos, pero todo ser humano flota de distinta manera en el tiempo.

Al aproximarse a los cuarenta, Otoko se preguntaba si el hecho de que Oki siguiera dentro de ella significaba que esa corriente del tiempo se había estancado, en lugar de seguir su curso. ¿O acaso la imagen que ella conservaba de él había flotado con ella a través del tiempo como una flor arrastrada río abajo? Ella ignoraba cómo había flotado su propia imagen en la corriente de Oki. No podía haberla olvidado, pero sin duda el tiempo había corrido de manera diferente para él. Las corrientes del tiempo nunca son iguales para dos personas, ni siquiera tratándose de amantes..."

Vídeo en homenatge de l´escriptor.

dimarts, 22 de març de 2011

Les cinc persones que trobaràs al cel/Las cinco personas que encontrarás en el cielo/Mitch Albom




Eddie, un home d´avançada edat qui treballa en un parc d´atraccions mor en un accident i puja al cel, a partir d´ahí va trobant-se una sèrie de persones que tenen relació amb el seu passat però d´una forma que ell ignorava totalment.

Este és el plantejament inicial del llibre, en principi no em semblava massa interessant però a poc a poc m´ha anat agradant fins deixar-me totalment content d´haver-lo llegit. El que més m´ha interessat d´esta novel·la és que fa reflexionar que potser no som conscients de la influència que poden tindre en altres persones, és a dir, el que per a nosaltres és un fet sense importància, per a l´atra persona pot ser cabdal i fins i tot pot canviar-li la vida. La primera de les persones que es troba li explica que de xicotet, Eddie va creuar sense mirar un carrer i el conductor que tracta d´esquivar-lo va patir un atac al cor i va morir, ell mai va saber el que passà.

Així, apareixen diversos personatges que li ensenyen a Eddie aspectes de la seua vida que ell no sabia respecte a la relació amb el seu pare, amb la seua estimada, amb la seua estada a la guerra... En cada episodi s´explica un minim detall que fa canviar totalment la versió de la història que tenia Eddie. La vida està plena de detalls que de vegades obviem.

El final de cada capítol es una xicoteta sorpresa inesperada. Emotiu i recomanable.


Eddie, un hombre de avanzada edad que trabaja en un parque de atracciones muere en un accidente y sube al cielo, a partir de ahí se encontrándose una serie de personas que tene relación con su pasado pero de una forma que él ignoraba totalmente.


Este es el planteamiento inicial del libro, en principio no me parecía demasiado interesante pero poco a poco me ha ido gustando hasta dejarme totalmente contento de haberlo leído. Lo que más me ha interesado de esta novela es que hace reflexionar que quizás no somos conscientes de la influencia que pueden tener en otras personas, es decir, lo que para nosotros es un hecho sin importancia, para la otra persona puede ser capital e incluso le puede cambiar la vida. La primera de las personas que se encuentra le explica que de pequeño, Eddie cruzó sin mirar una calle y el conductor que trata de esquivarlo sufrió un ataque al corazón y murió, él nunca supo lo que pasó.

Así, aparecen varios personajes que le enseñan a Eddie aspectos de su vida que él no sabía respecto a la relación con su padre, con su amada, con su estancia en la guerra ... En cada episodio cuenta un mínimo detalle que hace cambiar totalmente la versión de la historia que tenía Eddie. La vida está llena de detalles que a veces obviamos.

El final de cada capítulo es una pequeña sorpresa. Emotivo y recomendable.


CITAS:
"No hay actos fortuitos. Todos estamos relacionados. Que uno no puede separar una vida de otra más de lo que puede separar una brisa del viento."

"La muerte no sólo se lleva a alguien, deja a otra persona, y en la pequeña distancia entre que a uno se lo lleve o lo deje, las vidas cambian."

"El nacimiento y la muerte forman parte de un todo."

"Ninguna vida es inútil. Lo único que es inútil es el tiempo que perdemos pensando que estamos solos."

dijous, 17 de març de 2011

Dia de la poesia al FB

Photography Graphics, Tumblr Photography

Photography Graphics

Sembla que hui és el primer dia de la poesia en la nostra llengua al facebook, deixe la meua senzilla aportació.

Mai havia escoltat un soroll tan trist
com el d´un cor que no es vol obrir.
De tant en tant un dit premia el meu dit,
com buscant una disculpa no demanada.
L´aigua entrava a poc a poc per l´escletxa
i d´un no res es crea un riu
que esclata violentament
i vessa les seues llàgrimes definitives.

Mai havia sentit una rialla tan estudiada
com aquella que em regalaves no fa molt.
El temps, amagat, ens ha traït,
i ara, medites tranquil·lament , sense gaire emoció

divendres, 11 de març de 2011

ON ESTARÀS?/DÓNDE ESTARÁS?

Photography Graphics, Tumblr Photography

Photography Graphics

No tinc costum d´escriure ací poemes o cançons ja que la intenció d´este blog és el anar comentant els llibres que vaig llegint, hui sense cap motiu concret posaré la lletra d´una cançó. De tant en tant se m´ocorren melodies i lletres, com sóc el pitjor cantant del món m´he de quedar únicament amb la lletra. Ací va:

I on estaràs tu en aquell últim instant?
quan ja no quede temps
quan tot haja passat.

La vida està corrent tan ràpid
que no puc respirar
un segon, un instant
que passa per davant

Intentaré tranquil•litzar-me i esquivar
les pedres que em van llançant
els trets que em van donant.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

Si al llarg del temps en veus, recorda´m que
un dia jo vaig ser
algú que va lluitar
amb bombes de paper

I arrossegat per aquesta espiral
que em fa sentir-me vell
molt abans de temps.

Des de la foscor ix un camí molt llarg
que no sé on està, però per si de cas
me´n posaré a buscar, des de demà.

Tot el que he patit i patiré
el que he tingut i el que tindré
no val de res si tu no hi ets
si tu no hi ets.

No tengo costumbre de escribir aquí poemas o canciones ya que la intención de este blog es el ir comentando los libros que voy leyendo, hoy sin ningún motivo concreto pondré la letra de una canción. De vez en cuando se me ocurren melodías y letras, como soy el peor cantante del mundo me tengo que quedar únicamente con la letra. Ahí va:
La letra està escrita originalmente en valenciano, la traduzco literalmente al castellano pero con la traducción pierde el ritmo y la rima original, por este motivo he dudado de si debía traducirla o no


¿Y dónde estarás tú en aquel último instante?
cuando ya no quede tiempo
cuando todo haya pasado.

La vida está corriendo tan rápido
que no puedo respirar,
un segundo, un instante
que pasa por delante.

Intentaré tranquilizarme y esquivar
las piedras que me van lanzando
los tiros que me van dando.

Todo lo que he sufrido y sufriré
lo que he tenido y lo que tendré
no vale de nada si tú no estás
si tú no estás.

Si a lo largo del tiempo me ves, recuérdame que
un día yo fui
alguien que luchó
con bombas de papel.

Y arrastrado por esta espiral
que me hace sentir viejo
mucho antes de tiempo.

Desde la oscuridad sale un camino muy largo
que no sé dónde está, pero por si acaso
me pondré a buscar, desde mañana.

Todo lo que he sufrido y sufriré
lo que he tenido y lo que tendré
no vale de nada si tú no estás
si tú no estás.

diumenge, 6 de març de 2011

La solitud quotidiana/La soledad cotidiana (II)

Photography Graphics, Tumblr Photography



Hi ha vegades que quan es pensen les coses tenen un significat clar però quan es plasmen per escrit no és allò que havíem imaginat. Això em passa amb la imatge de solitud que explicaré a continuació.

Visc prop del Parc Fluvial del Túria, per accedir a este hi ha un camí que passa per davant de unes quadres on hi ha dos cavalls, un d´ells està junt a la vora del camí, l´altre està una mica més allunyat. Cada dia, fonamentalment els caps de setmana passen per eixe camí ciclistes i gent corrents i passetjant. Enfront de les quadres hi ha un camp de taronges, la gent para, les pela i les llança al cavall de la primera quadra qui ja acostumat, trau el cap esperant el dolç menjar.

Uns metres darrere, l´altre cavall està massa lluny per a què ningú puga donar-li la taronja, potser també està acostumat però cada dia mentre el seu company gaudeix ell es queda recte, plantat, mostrant una indignació resignada.Alguns han intentat llençar-li la taronja però està massa lluny per què arribe.

La veritat és que produeix una certa tristor cada vegada que veig l´escena i de seguida em venen al cap totes les ocasions en què toquem amb els dits el que volem, el tenim a prop, però mai ho aconseguim, sembla que és pitjor fins i tot esta situació que quan ho veiem tant lluny que estem segurs que mai ho assolirem.

Hay veces que cuando se piensan las cosas tienen un significado claro pero cuando se plasman por escrito no es lo que habíamos imaginado. Esto me pasa con la imagen de soledad que explicaré a continuación.

Vivo cerca del Parque Fluvial del Turia, para acceder a este hay un camino que pasa por delante de unas cuadras donde hay dos caballos, uno de ellos está junto al borde del camino, el otro está un poco más alejado. Cada día, fundamentalmente los fines de semana pasan por ese camino ciclistas y gente corriendo y paseando. Frente a las cuadras hay un campo de naranjas, la gente para, las pela y las lanza al caballo de la primera cuadra que ya acostumbrado, saca la cabeza esperando el dulce comida.

Unos metros detrás, el otro caballo está demasiado lejos para que nadie pueda darle la naranja, quizás también está acostumbrado pero cada día mientras su compañero disfruta él se queda recto, plantado, mostrando una indignación resignada.Algunos han intentado tirarle la naranja pero está demasiado lejos para que llegue.

La verdad es que produce una cierta tristeza cada vez que veo la escena y enseguida me vienen a la cabeza todas las ocasiones en que tocamos con los dedos lo que queremos, lo tenemos cerca, pero nunca lo conseguimos, parece que es peor esta situación que cuando lo vemos tan lejos que estamos seguros de que nunca lo lograremos.

dimarts, 1 de març de 2011

M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc /Quisiera que alguien me esperara en algún lugar . ANNA GAVALDA

Tenia ganes de llegir alguna cosa d´Anna Gavalda, vaig triar este llibre pel seu títol tan suggerent. Es tracta d´un llibre de contes de divers caire, el primers em costaren una miqueta però finalment m´ha resultat una lectura entretinguda i novedosa.

Com sol passar amb els llibres de contes és molt complicat resumir-los ja que la temàtica no és uniforme, encara que sí que hi ha una característica comuna a tots ells: durant la major part de cada narració hi ha una aclaparadora rutina, una senzillesa semblant a la d´una vida "normal", justament al final de cada conte hi ha un fet que canvia de manera radical tota la narració anterior i que per norma general queda inconclosa.

M´ha cridat l´atenció algun plantejament temàtic d´alguns contes:

-Un home que no oblida al seu gran amor de joventut i que quan sembla que l´oblida ella apareix per donar-li un últim adéu.
-Els remordiments d´una persona que involuntàriament va causar un accident de circulació amb mort i no sap si entregar-se o no.
-Un xic eclipsat pel seu germà.
-Una dona que pensa que està embarassada, es planteja tota la seua vida a partir d´este fet.
-Una veterinària en un món de d´homes.

Una vegada comences un conte és molt complicat deixar de llegir perquè s´està a l´expectativa del fet que canviarà el curs de la història. M´han quedat ganes de llegir més llibres d´esta autora francesa.

Tenía ganas de leer algo de Anna Gavalda, elegí este libro por su título tan sugerente. Se trata de un libro de cuentos de diverso tipo, los primeros me costaron un poco pero finalmente me ha resultado una lectura entretenida y novedosa.

Como suele ocurrir con los libros de cuentos es muy complicado resumirlos ya que la temática no es uniforme, aunque sí hay una característica común a todos ellos: durante la mayor parte de cada narración hay una abrumadora rutina, una sencillez similar a la de una vida "normal", justamente al final de cada cuento hay un hecho que cambia de manera radical toda la narración anterior y que por norma general queda inconclusa.

Me ha llamado la atención algún planteamiento temático de algunos cuentos:

-Un hombre que no olvida a su gran amor de juventud y que cuando parece que la olvida ella aparece para darle un último adiós.
-Los remordimientos de una persona que involuntariamente causó un accidente de circulación con muerte y no sabe si entregarse o no.
-Un poco eclipsado por su hermano.
-Una mujer que piensa que está embarazada, se plantea toda su vida a partir de este hecho.
-Una veterinaria en un mundo de hombres.

Una vez empiezas un cuento es muy complicado dejar de leer porque se está la expectativa del hecho que cambiará el curso de la historia. Me han quedado ganas de leer más libros de esta autora francesa.

dimecres, 16 de febrer de 2011

EL LECTOR/ Bernhard Schlink



M´agraden les novel·les que plantegen dilemes, sembla fàcil dir què faríem en eixa situació en concret però quan ens ocorre realment no és tan senzill.

Això és el que ens trobem a "El lector", el llibre està dividit en dues parts, una descriptiva i una altra reflexiva. Michael és un jove qui per circumstàncies de salut coneix una dona més major amb qui estableix una relació clandestina. La dona és distant i misteriosa i gaudeix quan Michael li llegeix llibres sobre filosofia, política o relacions humanes. Esta història estava destinada a ser fugaç però marcarà per a sempre la vida de Michael. Ella (Hanna) desapareix.

Anys després, quan Michael és un jove estudiant de dret, acudeix a un judici que es fa contra vàries dones acusades de col·laborar amb les SS nazis i de ser culpables de la mort d´un grup de jueus. Durant la celebració del judici Michel s´adona del fet que Hanna és analfabeta, el seu orgull li fa no voler dir-ho al tribunal i per diferetns motius, este fet encara que no l´absoldria li llevaria uns quants anys de presidi.

En este moment el protagonista es planteja si ha d´intervindre o no. Com una persona a qui tant ha estimat pot haver participat en un fet tan repugnant?. Quin ha de ser el seu paper?

Una història realment interessant que es llig amb facilitat i ambs girs d`argument sorprenents.

Fa poc de temps que es fa ver una pel·lícula,la voré pròximament (primer sempre el llibre), pose el trailer en anglés.

Me gustan las novelas que plantean dilemas, parece fácil decir qué haríamos en esa situación en concreto pero cuando nos ocurre realmente no es tan sencillo.

Esto es lo que nos encontramos en "El lector", el libro está dividido en dos partes, una descriptiva y otra reflexiva. Michael es un joven que por circunstancias de salud conoce una mujer más mayor con quien establece una relación clandestina. La mujer es distante y misteriosa y disfruta cuando Michael le lee libros sobre filosofía, política o relaciones humanas. Esta historia estaba destinada a ser fugaz pero marcará para siempre la vida de Michael. Ella (Hanna) desaparece.

Años después, cuando Michael es un joven estudiante de derecho, acude a un juicio que se hace contra varias mujeres acusadas de colaborar con las SS nazis y de ser culpables de la muerte de un grupo de judíos. Durante la celebración del juicio Michel se da cuenta de que Hanna es analfabeta, su orgullo le hace no querer decirlo al tribunal y por diferetns motivos, este hecho aunque no lo absolvió le quitaría unos cuantos años de presidio.

En este momento el protagonista se plantea si debe intervenir o no. Cómo una persona a quien tanto ha amado puede haber participado en un hecho tan repugnante?. ¿Cuál debe ser su papel?

Una historia realmente interesante que se lee con facilidad y con giros de argumento sorprendentes.

Hace poco tiempo que se hizo una película, la veré próximamente (primero siempre el libro), pongo el trailer en inglés.


diumenge, 6 de febrer de 2011

La solitud quotidiana/La soledad cotidiana (I)

Photography Graphics, Tumblr Photography


Treballe prou lluny d´on visc i cada dia des de fa ja tretze anys, durant el trajecte, contemple escenes de solitud quotidianes, quasi imperceptibles que se´m queden a la ment. Aniré de tant en tant explicant algunes.

Tots el dies, abans d´accedir a l´autovia, passe per una carretera local molt transitada a eixes hores del matí. Al bell mig d´eixa carretera hi ha una gasolinera gran, totalment equipada i remodelada. Allí cada matí està el seu treballador, quiet i ferm mirant com la llarga filera de cotxes passa pel seu davant i ningú no es para a repostar ( pel que costa després que algú deixe passar per reincorporar-se a la carretera). Alguna vegada he parat i l´home és ben atent i dispost, però quasi mai para ningú. La imatge d´este home cada matí sol entre tant de trànsit, veient com amb cada cotxe se li escapa un trosset d´esperança em produeix cada matí una sensació de solitud indescriptible.

Trabajo bastante lejos de donde vivo y cada día desde hace ya trece años, durante el trayecto, contemplo escenas de soledad cotidianas, casi imperceptibles que se me quedan en la mente. Iré de vez en cuando explicando algunas.

Todos los días, antes de acceder a la autovía, paso por una carretera local muy transitada a esas horas de la mañana. En medio de esa carretera hay una gasolinera grande, totalmente equipada y remodelada. Allí cada mañana está su trabajador, quieto y firme mirando como la larga hilera de coches pasa por delante y nadie se para a repostar (por lo que cuesta después de que alguien deje pasar por reincorporarse a la carretera). Alguna vez he parado y el hombre es bien atento y dispuesto, pero casi nunca para nadie. La imagen de este hombre cada mañana solo entre tanto tráfico, viendo como con cada coche se le escapa un trocito de esperanza me produce cada mañana una sensación de soledad indescriptible

dimarts, 1 de febrer de 2011

EL MUNDO/Juan José Millás




Diuen que quan coneixes la veu de l´escriptor els seus llibres sonen
d´una manera característica. Durant molts anys, tornant de la feina, he escoltat a Millás en el programa "la ventana" cosa que fa que tinga clarament identificada la seua veu tot i que no havia llegit massa de la seua obra.

Globalment el llibre m´ha agradat, encara que al principi pensaba que seria un llibre per a "fans" de l´autor, la meua sensació final no ha estat eixa. "El mundo" ens explica el món de l´autor, però no el món actual, sinó aquelles coses que ens passen a la nostra primera joventut i que marquen tota la nostra vida. Són només dos o tres aspectes que potser en principi no tinguem masssa importància però que durem amb nosaltres fins el final: el primer amic, amb qui podíem ser tal i com érem realment i ens creàvem el nostre propi univers; el primer amor (més aviat desamor) d´aquella xica que no ens va rebutjar d´una manera dràstica i com no les relacions amb els pare i la mare.

Partint d´estes situacions, Millás ens explica com li van afectat en la seua vida i com amb el pas del temps va trobant-se amb estes persones que semblen ara un miratge del que van ser.

Sembla que l´autor es va buidar en este llibre, que va explicar tot el que tenia dins i mai havia contat a ningú, tant els aspectes negatius (majoritaris) com els positius. Un llibre que ens farà recordar aquelles xicotetes coses que formen part de la nostra vida i que potser havíem oblidat.

Dicen que cuando conoces la voz del escritor sus libros suenan de una manera característica. Durante muchos años, volviendo del trabajo, he escuchado a Millás en el programa "la ventana" lo que hace que tenga claramente identificada su voz aunque no había leído demasiado de su obra.

Globalmente el libro me ha gustado, aunque al principio pensaba que sería un libro para "fans"del autor, mi sensación final no ha sido esa. "El mundo" nos explica el mundo del autor, pero no el mundo actual, sino aquellas cosas que nos pasan en nuestra primera juventud y que marcan toda nuestra vida. Son sólo dos o tres aspectos que quizás en principio no tengan demasiada importancia pero que llevaremos con nosotros hasta el final: el primer amigo, con quien podíamos ser tal y como éramos realmente y nos creábamos nuestro propio universo, el primer amor (más bien desamor) de aquella chica que nos rechazó de una manera drástica y como no las relaciones con el padre y la madre.

Partiendo de estas situaciones, Millás nos cuenta cómo le afectaron en su vida y cómo con el paso del tiempo ha ido encontrándose con estas personas que parecen ahora un espejismo de lo que fueron.

Parece que el autor se vació en este libro, que contó todo lo que tenía dentro y nunca había contado a nadie, tanto los aspectos negativos (mayoritarios) como los positivos.Un libro que nos hará recordar aquellas pequeñas cosas que forman parte de nuestra vida y que pobablemente hayamos olvidado.


Entrevista amb l´autor amb motiu de la publicació del llibre (va ser premi Planeta 2007)

dilluns, 24 de gener de 2011

QUE TINGUEM SORT /niZe


Vaig saber de niZe per casualitat, per mig del grup de música ska al qual canta. Em va sorprendre la versió que va fer de "camals mullats" de La Gossa Sorda (està al blog baix del tot). Vaig pensar que pel seu to de veu li quedaria bé la famosa cançó de Lluís Llach "Que tinguem sort", li ho vaig comentar i ha tingut l´amabilitat de fer esta versió que m´ha deixat sense paraules, li ha donat la seua visió personal però manté l´esperit original. Un comiat seriós, resignat i generós.Si algun dia algú posara música i veu als meus poemes m´agradaria que fóra esta veu.

Supe de niZe por casualidad, por medio del grupo de música ska en el que canta. Me sorprendió la versión que hizo de "Camals mullats" de La Gossa Sorda (está en el blog abajo del todo). Pensé que por su tono de voz le quedaría bien la famosa canción de Lluís Llach "Que tengamos suerte", se lo comenté y ha tenido la amabilidad de hacer esta versión que me ha dejado sin palabras, le ha dado su visión personal pero mantiene el espíritu original. Una despedida seria, resignada y generosa. Si algún día alguien pone música y voz a mis poemas me gustaría que fuera esta voz.

dissabte, 22 de gener de 2011

Camilla Läckberg/La princesa de hielo/La princesa del gel




La princesa de gel ha sigut un d´eixos llibres que no haguera llegir per iniciativa pròpia i que després de ser-me regalat em va resultar força interessant. No és una novel·la complicada ni tortuosa però que sap amagar fins el final el (o la) culpable de l`assassinat, així que la lectura és fàcil i agraïda.
Perquè es tracta d´això, d´un assassinat. Alex és una jove que ho té tot per a tindre una vida tranqui·la. Un dia, sense causa aparent apareix assassinada en sa casa (al principi semblava un suïcidi). A poc a poc, la seua amiga de la infància i actual escriptora, Erica comença a investigar amb l´ajuda d´un policia que prompte es convertirà en alguna cosa més.
Paulatinament es van descobrir els secrets i rancúnies que amaga el xicotet poblet suec on transcorre l´acció, res no és el que en principi sembla.
Sí que és cert que bona part del llibre està construït sobre tòpics del gènere, però com hem dit al principi es tracta únicament d´esbrinar pistes que porten a l´assassí.
Este va ser el primer i exitós llibre d´esta autora sueca, ha escrit tres llibres més del mateix tipus i que transcorren en el mateix poblet, Fjallbacka.

La princesa de hielo ha sido uno de esos libros que no hubiera leido por iniciativa propia y que después de serme regalado me resultó muy interesante. No es una novela complicada ni tortuosa pero que sabe esconder hasta el final el (o la) culpable del asesinato, así que la lectura es fácil y agradecida.
Porque se trata de eso, de un asesinato. Alex es una joven que lo tiene todo para tener una vida tranquila. Un día, sin causa aparente aparece asesinada en su casa (en un principio parecía un suicidio). Poco a poco, su amiga de la infancia y actual escritora, Erica comienza a investigar con la ayuda de un policía que pronto se convertirá en algo más.
Paulatinamente se descubrieron los secretos y rencores que esconde el pequeño pueblo sueco donde transcurre la acción, nada es lo que en principio parece.
Sí es cierto que buena parte del libro está construido sobre tópicos del género, pero como hemos dicho al principio se trata únicamente de averiguar pistas que llevan asesino.
Esta fue el primer y exitoso libro de esta autora sueca, ha escrito tres libros más del mismo tipo y que transcurren en el mismo pueblo, Fjällbacka.


Entrevista sobre el llibre (en anglés)



Entrevista apareguda al gran programa de llibres "Página 2", no parla d´este llibre.



El poble real on transcorren les accions de tots els seus llibres


dijous, 13 de gener de 2011

Mundo del fin del mundo/Luis Sepúlveda



És la segona novel.la que llisc d´este autor i si la primera em va posar trist, la segona em va posar directament de mal humor. Val a dir que m´han agradat les dos i que reflexen de manera crua una realitat que existeix i que esta realitat és cada vegada més insostenible.

Luis Sepúlveda és un escriptor ecologista i compromés, en este cas ens explica una història d´una adolescent a qui la lectura li fa emprendre un viatge pels confins d´Amèrica del Sud, un emocionant viatge marítim. Quan l´adolescent creix treballa com a periodista especialitat en medi ambient en col·laboració amb Greenpeace.

El cas principal del llibre es la captura il·legal de determinades balenes en perill d`extinció per baleners japonesos, un d´ells en concret. Ens explica també tot el funcionament i com s´ho arreglen per a crear vaixells "fantasmes" fora de la legalitat que es dediquen a aquesta activitat amb la connivència d´alguns poders polítics i el poc que poden fer les forces ecologistes tot i posar molt treball i interés. Resulta especialment interessant la caracterització dels "llops de mar" autòctons de les illes xilenes.

Un relat breu, cru i trist, com part de la realitat una realitat que tots hem de conéixer.

Es la segunda novela que leo de este autor y si la primera me puso triste, la segunda me puso directamente de mal humor. Cabe decir que me han gustado las dos y que reflejan de manera cruda una realidad que existe y que esta realidad es cada vez más insostenible.

Luis Sepúlveda es un escritor ecologista y comprometido, en este caso nos cuenta una historia de una adolescente a quien la lectura le hace emprender un viaje por los confines de América del Sur, un emocionante viaje marítimo. Cuando el adolescente crece trabaja como periodista especialidad en medio ambiente en colaboración con Greenpeace.

El caso principal del libro es la captura ilegal de determinadas ballenas en peligro de extinción por balleneros japoneses, uno de ellos en concreto. Nos explica también todo el funcionamiento y cómo se lo arreglan para crear barcos "fantasmas" fuera de la legalidad que se dedican a esta actividad con la connivencia de algunos poderes políticos y lo poco que pueden hacer las fuerzas ecologistas aunque puso muy trabajo e interés. Resulta especialmente interesante la caracterización de los "lobos de mar " autóctonos de las islas chilenas.

Un relato breve, crudo y triste, como parte de la realidad una realidad que todos debemos conocer.

diumenge, 2 de gener de 2011

Crónica del rey pasmado/Gonzalo Torrente Ballester



Uploaded with ImageShack.us

Ja feia anys que no llegia res d´este autor i la veritat és que ha resultat un divertiment d´allò més interessant. Es tracta fonamentalment d´una obra irònica que tracta de mostrar la doble moral d´una època en què es deia una cosa i es feia una altra, així com ensenyar com poden ser de ridícules certes normes que legalment existeixen però que després ningú no aplica a la seua vida quotidiana.

El rei i la reina estan casats però altres poders són qui decideixen quan poden estar junts i quan no. En aquella època estava prohibit que un home i una dona tot i estar casats es veieren sense roba, el rei acatava esta norma fins que va vore nua a Marfisa, la prostituta més coneguda del regne. Des d´este moment el rei només té en el cap observar la Reina en esta situació, mentre que els poders fàctics utilitzen totes les seues influències per a què açò no passe.

Tota la novel·la transcorre en un seguit de diverses i divertides peripècies amb personatges secundaris que tracten d´influir en un sentit o en altre.

Magníficament narrada, garanteix una divertida estona. Deprés d´haver-me llegit el llibre he tornat a vore la pel·lícula basada en la novel·la i he de dir que la fidelitat amb esta és absoluta i explica fil per randa totes les històries del llibre així com l´ambient, a banda d´unes magnífiques interpretacions.

Ya hacía años que no leía nada de este autor y la verdad es que ha resultado un divertimento de lo más interesante. Se trata fundamentalmente de una obra irónica que trata de mostrar la doble moral de una época en que se decía una cosa y se hacía otra, así como enseñar como pueden ser de ridículas ciertas normas que legalmente existen pero que luego nadie aplica a su vida cotidiana.

El rey y la reina están casados pero otros poderes son quienes deciden cuándo pueden estar juntos y cuando no. En aquella época estaba prohibido que una hombre y una mujer a pesar de estar casados se vieron sin ropa, el rey acataba esta norma hasta que vio desnuda en Marfisa, la prostituta más conocida del reino. Desde este momento el rey sólo tiene en la cabeza observar a la reina en esta situación, mientras que los poderes fácticos utilizan todas sus influencias para que esto no pase.

Toda la novela transcurre en una serie de diversas y divertidas peripecias con pesotatges secundarios que tratan de influir en un sentido o en otro.

Magníficamente narrada, garantiza un rato divertido. Después de haberme leído el libro he vuelto a ver la película basada en la novela y tengo que decir que la fidelidad con esta es absoluta y explica con todo detalle todas las historias del libro así como el ambiente, aparte de unas magníficas interpretaciones.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...