dissabte, 22 de febrer del 2014

Ella trobava a faltar


Ella trobava a faltar
els temps en què ho era tot per ell,
aquells breus instants
on el món es reduïa
a aquelles caminades pel passeig.

Ara la llibertat és una paraula
d‘arrels amargues
i significat incert,
un diumenge etern de tardor
disfressat d’impulsiva joventut.
Del poemari "Amagatalls"" Germania 2013


dilluns, 10 de febrer del 2014

ENTREVISTA A MORVERDRE.INFO

ENTREVISTA A MORVEDRE.INFO



Avui entrevistem Jordi Guerola, un llicenciat en filolofia catalana i filolofia hispànica que fa de professor de valencià i castellà a l'ensenyament secundari. Jordi és un lletraferit compromés amb l'ensenyament de la llengua, la qual cosa l'ha dut a col•laborar en la traducció de diverses publicacions relacionades amb la literatura i la divulgació didàctica; moltes de les quals es poden trobar al seu blog de literatura, anomenat "Llibres a estones".
Júlia Rosa: Amagatalls, publicada el 2013 per l'editorial Germania, és la teua opera prima. Un aplec de poemes amb un títol ben temàtic i aclaridor del contigut de l'obra. Explica'ns una mica quina n'és la relació i el misteri.
Jordi Guerola: El títol neix dels versos d´Ausiàs March, concretament de “grans e pocs peix a recors correran e cercaran amagatalls secrets”. Vaig interpretar els amagatalls com llocs secrets, coneguts per poquíssimes persones. No m'estic referint a llocs físics sinó a amagatalls de l'ànima, en definitiva a records, a coses que a tots ens han passat i que tenim guardades fins que hi ha un moment en què tornen a surar. Qualsevol moment pot ser propici per a què torne a la nostra ment el record. Es tracta d'acceptar amb naturalitat tot allò que ha passat a la nostra vida, siga bo on no, ja que del contrari por esdevindre una rèmora i amb això sí que és difícil conviure.
J.R: El minimalisme i la quotidianitat semblen ser dos dels pilars de la teua poesia. És la teua, una poesia de l'art de les petites coses?
J.G: En realitat no pense en com és o no és, simplement escric de manera automàtica, com em sent a cada moment, normalment a partir d'una imatge que em ve al cap. Després, generalment no retoque res, ja que considere les primeres paraules com les més valuoses. Per altra banda, escric sobre allò que som, i som quotidianitat, les xicotetes coses que conviuen amb nosaltres, una mirada, una imatge, una paraula, un somriure...
Sí que és cert que mirant el conjunt del poemari sempre apareixen moments molt concrets i és cert que considere que l'essència està a les xicotetes coses. Literàriament, sóc de l'opinió que les paraules tenen un pes descomunal, una única paraula pot explicar moltíssimes coses, per això no cal emprar molts mots per dir allò que podem expressar amb una o dues paraules, en aquest sentit sí que sóc minimalista, però com deia al principi no ho faig a propòsit, és la meua manera natural d'expressar-me
J.R: La melangia, el desencontre i el desamor són tres dels temes recurrents. Per què el desencís i els sentiments de desfeta són tan importants en la teua obra? Que hi pesa més: la memòria o l'aprenentatge vital?
J.G: No em crec una persona particularment pessimista, però sí que és cert que aquest recull de poemes és globalment trist. Potser trist no és el mot més adequat, parlem d'una recreació subjectiva d'un passat llunyà que ens duu a un conformisme que va diluint-se al llarg dels anys.
L'amor és la base de la nostra existència, un present sense amor té un recorregut que comença en el passat, i allà és on vaig, als moments on hom es troba amb el desamor, açò produeix una melangia que ens acompanya nit i dia, òbviament la melangia també és refereix a altres aspectes vitals diferents a l'amor. La memòria és implacable.
Pel que fa als desencontres que esmentes, tinc una especial dèria a recrear situacions que s'han repetit en el passat, però amb els personatge ja en un altre cicle vital, i l'indret ja no és el mateix, està desgastat pel pas del temps, però tenim l'ocasió de dir les paraules que mai vam dir i que hem madurat durant els anys en què el record a estat a l'amagatall.
J.R: Amagatalls sembla suggerir-nos una repassada dels records per a entendre el passat mitjançant els desencerts del present. Una mena de camí interior bastit des de la pròpia experiència?
J.G: Els meus poemes neixen majoritàriament de l'observació, de tot allò que ocorre al meu voltant, no són autobiogràfics en allò referits poemes de desamor. Hi ha algun amic que sempre que pose un poema inèdit a alguna de les xarxes socials, a l'endemà, preocupat em pregunta "Què et passa Jordi?, et trobes bé?" Aleshores he d'explicar que el poema neix d'una escena que vaig observar al metro o al carrer o d'una anècdota que m'ha contat algú o d'una confessió d'un amic o conegut. Crec que els que escrivim tenim tot un món al nostre abast per a poder relatar i passar experiències alienes pel nostre sedàs. A més, el patiment o les experiències d'un amic també són en certa manera, nostres. En canvi, sí els que parlen d'angoixa vital o de melangia perpètua, ahí sí que està el meu jo real, en aquest cas ha estat molt fàcil, només mirar al meu interior i escriure-ho. No ha estat un procés dolorós perquè són alguns dels temes que em preocupen i que tinc més que pensats i repensats.
J.R: Som tant febles i taciturns com de veritat ens mostrem davant dels altres? O només es la nostra cuiraça per por a que els altres no vegen com som en realitat?
J.G: Som febles, febilíssims, tots, sense excepció, tots necessitem ser estimats i ser abraçats i persones al nostre costat que ens acompanyen dia a dia. El món no està fet per a franctiradors. Les persones que es posen la cuirassa són les que més pateixen, perquè estan impedit que altres persones s'apropen i ens coneguen. La por a ser ferits ens fa que mostrem una cara que no és la real.
Abans parlàvem de l'observació, vaig entretindre'm observant alguna de les persones que aparentment semblen, fortes, indestructibles, fins i tot autosuficients, és fàcil observar que totes les façanes construïdes amb roca tenir un interior tou.
J.R: Partint de la teoria de que l'home es bo per naturalesa, qui penses tu que és més valent: el que no amaga res o el que en té més secrets? Potser és la societat, que ens constreny a tenir amagatalls?
J.G: Tots tenim amagatalls que són nostres i de ningú més i potser si foren explicats no serien entesos per tothom ja que la percepció dels sentiments i d'allò que ha passat pot variar molt depenent de les persones. Això sí, els amagatalls poden i deuen ser compartits, la solitud no és saludable en cap cas. La subjectivitat és una de les realitats més difícils d'explicar. També compte amb el fet que després d'haver passat un fet, aquest resta guardat a la nostra memòria però continua viu i en ocasions pot evolucionar, podem pegar-li tantes voltes que ens creiem és diferent a allò que va passar.
Per altra banda, com dius, sembla que la societat veu bé parlar només de certes coses, metre que altres han d'estar guardades en un mateix, per això tendim a agrupar-nos en col•lectius que comparteixen la nostra manera de pensar i de compartir la vida, potser que així ens sentim més a gust, però això ens priva de compartir idees i pensaments amb gent diferent.
J.R: El tempus fugit i el carpe diem omplen de sentit els teus poemes. Dos tòpics que mantenen una relació recíproca: els dos representen la solució i el problema. És aquesta dualitat, el consell més important que podem extreure de la teua obra?
J.G: Totalment, el carpe diem s'ha d'aprofitar com si no anara a tornar, precisament perquè el temps vola, i vola cada vegada amb més velocitat, vulguem o no, l’única opció de sentir-nos vius són els moments de llum que de tant en tant apareixen. Precisament, aquests dos tòpics desemboquen en un altre dels temés recurrents del poemari i de la meua poesia en general, que és que estem en un bucle continuat, que acaba i comença, la idea que malgrat les dificultats, ahí seguirem, estimant, lluitant, perseguit el somni que volem, això ens durà a patir de nou i a tindre dificultats i així infinitament.
Pense que inconscientment la influència de la poesia romàntica del XIX em fa incloure elements de la naturalesa que es manifesta de manera paral•lela als sentiments, sovint violentament, sovint degradada, com es degraden els records amb el pas del temps.
J.R: Tardor als dits és el teu proper treball, encara inèdit. Un aplec de poesies on el viatge iniciàtic s'imposa al pes de la memòria. Una evolució de plantejaments pel que fa a Amagatalls?
J.G: Sí, hi ha un canvi fonamentalment pel que fa al temps, ara ja no parlem de records, si no de present, tot i que pense que el to melangiós encara hi és palès en cada paraula. Una vegada feta la catarsi del passat, ara crec que ha aplegat el moment d'analitzar el present. Tot i que no ho faig de manera conscient, he perdut l'interès de la memòria, (pot ser de manera temporal) i des de l'estiu aproximadament fins el mes de desembre van anar sorgit poemes que parlen sobre temes existencials, com la mort o el pas del temps i altres que de nou neixen de l'observació quotidiana, però en aquesta ocasió presenciada en primera persona.

dimecres, 5 de febrer del 2014

dissabte, 1 de febrer del 2014

Reportatge amb motiu de la presentació a l´Eliana

EL portal web vivaleliana va realitzat un fantàstic reportatge amb motiu de la presentació d´AMAGATALLS del divendres 31. ACÍ està complet










(Imatge realitzada per l`equip de vivaleliana)

Pròximament les fotos!

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...