diumenge, 31 de juliol del 2011

L´AMANT EXTREMADAMENT PUNTILLÓS/Alberto Manguel.




Es tracta d´un breu llibre intel·ligent que no deixa de ser un joc que palnteja l´escriptor. Tracta sobre el "Cas Vasanpeine". Alberto Manguel s´inventa un personatge del segle XIX francés, uns curiosos fets i unes investigacions fetes per diversos suposats autors. Això és este llibre, una investigació sobre la vida d´Anatole Vasanpeine. Este personatge tenia una particular qualitat "el blasó", és a dir que era incapaç de perbece i per tant de gaudir de qualsevol cosa en el seu conjunt i només trobava el plaer en les parts. Així per exemple un cos humà el deixava indiferent mentre que un dit li producia unes sensacions inexplicables, també li passava açò amb les coses quotidianes, d´una camisa no percebria el conjunt sinó un detall del dibuix o un fil de color diferent a la resta.

Esta síndrome junt a la seua professió d´encarregat d´una casa de banys el du a fotografiar als seus clients per parts i a endinsar-se en un complicat món fragmentat.

Curiós llibre de principi a fi.

PD: A partir de hui este blog únicament farà les seues entrades en valencià.

dijous, 21 de juliol del 2011

L´EDAT D´OR/FRANCESC PARCERISAS



Comentaré de tant en tant alguns llibres de poemes que considere interessants de tots els que vaig llegint. El títol "l´Edat D´or" (Quaderns Crema 1983)marca el tema principal de totes les composicions: la fugacitat del temps, però amb aquesta fugacitat l´autor no s´angoixa sinó que la mira amb distància i convida a gaudir del xicotets moments de felicitat que ens ofereix la vida.
Posarem alguns del poemes d´este llibre:

MATÍ AL BAR
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

El poeta prensencia la timidesa d´una parella i mitifica la distància.


PLUJA
Quan ja ens avesàvem al bon temps
congries la tempesta, pluja sobtada,
i enmascares d’ombra la campana del cel
tallant-li a la tarda els seus colors.
Però tot diu que aquest aiguat inclement
que regalima i creix, i sembla un riu
arravatat i furient que tot ho nega,
potser durarà uns instants, només.
Així vols recordar-nos que tot mor,
que encara que la vida sigui benigna
com aquesta estantissa xafogor de plom
també les passions s’esvaeixen, furtives.
Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

Fugacitat del temps, per este motiu s´ha d´aprofitar el present.

Triomf del present
Després de tants d’anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d’uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d’antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s’acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s’estimen
van gravant, amb el foc de l’amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
–a despit de la por i de l’experiència-,
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

El poeta relata com dos persones deprés de molt de temps perdut, es retroben i s´estimen cegament, aprofiten el present, la nova oportunitat.

En definitiva, un poemari que es pot llegir tot d´una i que deprés convida a assaborir cada composició de manera individualitzada en qualsevol moment, convé tindré´l ben propet.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Woody Allen/Pura Anarquia.



Uploaded with ImageShack.us

Woody Allen és un personatge al qual generalment o se´l segueix amb gran devoció o bé no agrada gens. Esta col·lecció d`articles apareguda a un diari de New York serà evidentment del gust del primer grup i no crec que agrade a aquells que no solen vore la gràcia a les seues pel·lícules.

Es tracta d´un conjunt d´escrits sobre diferents temes on mana l´aparent absurditat més absoluta però amb un rerefons de crítica social. Estètica, vida urbana, obsesió pel cos, detectius, indidelitats, el món del cinema...En definitiva, l´univers tradicional d´este autor. Una bona lectura d´estiu amb moments d´humor indescriptibles i d´altres inexplicables.


Woody Allen es un personaje al que generalmente o se sigue con gran devoción o no gusta nada. Esta colección de artículos aparecida en un diario de New York será evidentemente del gusto del primer grupo y no creo que guste a aquellos que no suelen ver la gracia a sus películas.

Se trata de un conjunto de escritos sobre diferentes temas donde manda el aparente absurdo más absoluto pero con un trasfondo de crítica social. Estética, vida urbana, obsesión por el cuerpo, detectives, infidelidades, el mundo del cine ... En definitiva, el universo tradicional de este autor. Una buena lectura de verano con momentos de humor indescriptibles y otros inexplicables.

divendres, 8 de juliol del 2011

FRAGMENTOS DE TI

Photography Graphics, Tumblr Photography

Eddie: Te extrañé. Muchísimo. Te extrañé más que a cualquier otra cosa que haya extrañado en toda mi vida. No hice más que pensar en ti durante todo el tiempo que estuve conduciendo. Me la pasaba imaginándote. A veces sólo una parte de ti.

May : ¿Qué parte?

Eddie: Tu cuello.

May: ¿Mi cuello?

Eddie: Sí

May : ¿Extrañaste mi cuello?

S. Shephard, Fool for Love.

dijous, 7 de juliol del 2011

El camí dels assegadors

Photography Graphics, Tumblr Photography

Al sud de les comarques de Castelló hi ha un camí que condueix des de la mar fins el poble. És un antic camí agrícola, quan passes per ell sembla que eres un element més de la natura. Ahir vaig tornar a passar.


Des de la platja fuig un camí que travessa la marjal,
dels assegadors l´anomenen.
Si t´hi endinses voràs mínimes expressions de vida
creuant de part a part
per a perdre´s en el bosc de brins d´arròs.

De vesprada el Sol es distorsiona
en tonalitats impossibles.
Un caminet simula allunyar-se de la via
i mor en una caseta que mira el camp des de dalt
com qui observa el món en un somni.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Passejant hui/Paseando hoy.

Photography Graphics

Hui l’he tornat a vore, anava pel centre del poble amb la seua bicicleta, com sempre tranquil i concentrat en els seus pensaments. L’última vegada que l’havia vist havia sigut a un supermercat, estava treballant col•locant llet i aigua a les prestatgeries, currant com si la vida li anara en eixa feina, amb una eficiència que molts no tindran en tota la seua existència.
Hui m’han vingut al cap aquells moments de fa vint anys, quan anàvem junts a primer de BUP, ell, amb el seu lleu retardament intel·lectual feia el que podia per seguir el ritme de la classe, sempre amable i dispost a parlar de qualsevol tema, principalment de futbol. M’han vingut al cap aquells tres o quatre elements, presents a qualsevol grup, que no perdonen la diferència, que en la seua ignorància superlativa es creuen superiors a persones com ell i que es dedicaven a importunar-lo i a molestar-lo. Ell mai va aplegar a saber el motiu d’aquelles molèsties ja que anava a la seua i sempre prudent, mesurava les seues paraules per no incomodar ningú.
Ara han passat els anys i les poques vegades que l’he tornat a vore m’ha semblat que estava feliç i tranquil, segurament molt més que aquelles persones amb una baixesa moral incalculable que el molestaven. Vaig pensar a saludar-lo, no estava segur si se’n recordaria de mi, ha passat molt de temps, la pròxima vegada ho faré.

Hoy lo he vuelto a ver, iba por el centro del pueblo con su bicicleta, como siempre tranquilo y concentrado en sus pensamientos. La última vez que lo había visto había sido en un supermercado, estaba trabajando colocando leche y agua a las estanterías, currando como si la vida le fuera en esa labor, con una eficiencia que muchos no tendrán en toda su existencia .
Hoy me han venido a la cabeza aquellos momentos de hace veinte años, cuando íbamos juntos a primero de BUP, él, con su leve retraso intelectual hacía lo que podía para seguir el ritmo de la clase, siempre amable y dispuesto a hablar de cualquier tema, principalmente de fútbol. Me han venido a la cabeza aquellos tres o cuatro elementos, presentes en cualquier grupo, que no perdonan la diferencia, que en su ignorancia superlativa se creen superiores a personas como él y que se dedicaban a importunarle y a molestarlo. Él nunca llegó a a saber el motivo de aquellas molestias ya que iba a la suya y siempre prudente, medía sus palabras para no incomodar a nadie.
Ahora han pasado los años y las pocas veces que lo he vuelto a ver me ha parecido que estaba feliz y tranquilo, seguramente mucho más que aquellas personas con una bajeza moral incalculable que le molestaban. Pensé en saludarle, no estaba seguro si se acordaría de mí, ha pasado mucho tiempo, la próxima vez lo haré.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...