diumenge, 3 de juliol de 2011

Passejant hui/Paseando hoy.

Photography Graphics

Hui l’he tornat a vore, anava pel centre del poble amb la seua bicicleta, com sempre tranquil i concentrat en els seus pensaments. L’última vegada que l’havia vist havia sigut a un supermercat, estava treballant col•locant llet i aigua a les prestatgeries, currant com si la vida li anara en eixa feina, amb una eficiència que molts no tindran en tota la seua existència.
Hui m’han vingut al cap aquells moments de fa vint anys, quan anàvem junts a primer de BUP, ell, amb el seu lleu retardament intel·lectual feia el que podia per seguir el ritme de la classe, sempre amable i dispost a parlar de qualsevol tema, principalment de futbol. M’han vingut al cap aquells tres o quatre elements, presents a qualsevol grup, que no perdonen la diferència, que en la seua ignorància superlativa es creuen superiors a persones com ell i que es dedicaven a importunar-lo i a molestar-lo. Ell mai va aplegar a saber el motiu d’aquelles molèsties ja que anava a la seua i sempre prudent, mesurava les seues paraules per no incomodar ningú.
Ara han passat els anys i les poques vegades que l’he tornat a vore m’ha semblat que estava feliç i tranquil, segurament molt més que aquelles persones amb una baixesa moral incalculable que el molestaven. Vaig pensar a saludar-lo, no estava segur si se’n recordaria de mi, ha passat molt de temps, la pròxima vegada ho faré.

Hoy lo he vuelto a ver, iba por el centro del pueblo con su bicicleta, como siempre tranquilo y concentrado en sus pensamientos. La última vez que lo había visto había sido en un supermercado, estaba trabajando colocando leche y agua a las estanterías, currando como si la vida le fuera en esa labor, con una eficiencia que muchos no tendrán en toda su existencia .
Hoy me han venido a la cabeza aquellos momentos de hace veinte años, cuando íbamos juntos a primero de BUP, él, con su leve retraso intelectual hacía lo que podía para seguir el ritmo de la clase, siempre amable y dispuesto a hablar de cualquier tema, principalmente de fútbol. Me han venido a la cabeza aquellos tres o cuatro elementos, presentes en cualquier grupo, que no perdonan la diferencia, que en su ignorancia superlativa se creen superiores a personas como él y que se dedicaban a importunarle y a molestarlo. Él nunca llegó a a saber el motivo de aquellas molestias ya que iba a la suya y siempre prudente, medía sus palabras para no incomodar a nadie.
Ahora han pasado los años y las pocas veces que lo he vuelto a ver me ha parecido que estaba feliz y tranquilo, seguramente mucho más que aquellas personas con una bajeza moral incalculable que le molestaban. Pensé en saludarle, no estaba seguro si se acordaría de mí, ha pasado mucho tiempo, la próxima vez lo haré.

6 comentaris:

  1. Hazlo se alegrará de ver como todavía sigues recordandole. Un beso

    ResponElimina
  2. Todos hemos tenido una compañera/o en clase, menos hábil, a mi me causaban cierta ternura ... y siempre estaba con ella ... con los años me di cuenta que le había echo la vida un poquito mas fácil, en el cole y luego en el instituto ...

    besos

    ResponElimina
  3. Compartim experiència similar. No en el cole, sinó en el barri. En allà hi havia un company que molt sovint venia on estàvem la resta. Era, el que ara en diríem un border line però no li recordo mai una mala paraula o una baralla.

    Sovint les persones que ens considerem “normal” som injustos amb els que considerem inferiors pel motiu que sigui.

    La majoria de coses que per a nosaltres són trivials, per a ells són obstacles i el que cal és estar per ells, ni més ni menys que per la resta. Quan se senten en el grup segur que marxen cap a casa una mica més feliços.

    ResponElimina
  4. T'acabo de descobrir a través d'un bloc amic im'ha agradat tant el que fas que si em deixes m'hi quedo. Quin post més xulo! T'aniré seguint

    ResponElimina
  5. Fa basarda mirar enrere i comprovar que potser has estat injusta amb algú que no s'ho mereixia, només perquè era "el que tocava", per evitar que d'altres fossin injustos amb tu. M'agradat molt la teua reflexió, m'ha fet comprendre perquè somric quan veig algú d'aleshores, i perquè ni tan sols saludo a d'altres. Les coses sempre acaben capgirant-se si tot va com cal.

    ResponElimina
  6. Bonica reflexió; el passat no perdona ningú però ens sorprendríem si sapiguérem que molts no ens han oblidat malgrat el pas del temps.

    PD: Em vaig portar un ensurt de por ahir al provar d'accedir al blog i dir-me que no existia!

    Una abraçada :)

    ResponElimina

Passava per ací...

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...