divendres, 29 d’abril del 2011

EL DESORDEN DE TU NOMBRE/Juan José Millás



Com ja he dit en algun post anterior, m´agrada molt l´estil de Millás i de tant sentir-lo a la ràdio és com si quan llisc les seues obres me les estiguera llegint ell mateix.
Esta novel·la en concret fa pensar que sense amor ple no es pot viure. La pregunta seria, què és l´amor ple?. El protagonista, Julio, posseeix l´èxit professional i una bona vida, però no aconseguix gaudir de l´amor exactament tal i com ell imagina, això li fa ser una persona insatisfeta que li impedeix viure la vida d´una manera mínimament feliç.
Julio va dos dies per setmana al psicoanalista, no ha superat la mort de l´amor de la seua vida, Teresa. Cada dia, després de la visita, es troba en un parc pròxim a Laura, dona de vida insatisfeta que li fa recordar allò que va viure amb Teresa feia anys.
Aplega un punt on la novel·la arriba a moments delirants amb situacions i coincidències divertides i difícilment imaginables.
Al cap i a la fi, es tracta de personatges buscant un amor que imaginen però que no saben com materialitzar.

Como ya he dicho en algún post anterior, me gusta mucho el estilo de Millás y de tanto escucharlo en la radio es como si cuando leo sus obras me las estuviera leyendo él mismo.
Esta novela en concreto hace pensar que sin amor pleno no se puede vivir. La pregunta sería, qué es el amor pleno?. El protagonista, Julio, goza de éxito profesional y una buena vida, pero no consigue disfrutar del amor exactamente como él imagina, cosa que le hace ser una persona insatisfecha y le impide vivir la vida de una manera mínimamente feliz.
Julio acude dos días por semana al psicoanalista, no ha superado la muerte del amor, de su vida, Teresa. Cada día, después de la visita, se encuentra en un parque cercano a Laura, mujer de vida insatisfecha que le hace recordar lo que vivió con Teresa hacía años.
Hay un punto donde la novela llega a momentos delirantes con situaciones y coincidencias divertidas y difícilmente imaginables.
Al fin y al cabo, se trata de personajes buscando un amor que imaginan pero que no saben cómo materializar.

dijous, 21 d’abril del 2011

ESTACIONES DE PASO/Almudena Grandes



M`encanta com escriu Almudena Grandes. "Estaciones de paso" és un recull de 5 relats que tenen en comú l´adolescència, més exactament de fets que marquen l´adolescència. Tots recordem algun fet en concret que ha tingut gran importància en la nostra vida i que vullguem o no ens marca inevitablement. 5 adolescents amb circumstàncies diferents viuen una situació anormal o que almenys no hauria de viure`s a eixa edat però continuen amb la seua vida amb major o menor fortuna. Cada història enganxa des del principi i està marcada per la delicadesa i el bon gust. Tendresa per a temps difícils.

Una xicoteta ressenya de cada història:

- Un jove que ha perdut recentment el seu germà d`una greu malaltia i enmig d`una família destrossada tracta mitjançant el futbol de veure una eixida.
-La relació entre una jove i el seu avi era forta i diferent i quan ell falta ella ha d´enfrontar-se a la vida amb ulls nous.
- Un adolescent brillant que s`enamora d`una prostituta.
-Com marca per a sempre la casa de l´avi on es passava l´estiu amb tots els cosins, ha arribat el moment de vendre-la i els records es fan presents.
-Una jove preuniversitària ha de viure amb el seu pare en coma, cuinant, estudiant i tractant de fer vida normal, l´amor arriba en qualsevol circumstància, no avisa.

Me encanta la manera de escribir de Almudena Grandes. "Estaciones de paso" es una recopilación de 5 relatos que tienen en común la adolescencia, más exactamente de hechos que marcan la adolescencia. Todos recordamos algún hecho en concreto que ha tenido gran importancia en nuestra vida y que queramos o no nos marca inevitablemente. 5 adolescentes de circunstancias diferentes viven una situación anormal o que al menos no debería vivirse a esa edad pero continúan con su vida con mayor o menor fortuna. Cada historia engancha desde el principio y está marcada por la delicadeza y el buen contenidos. Ternura para tiempos difíciles.

Una pequeña reseña de cada historia:

- Un joven que ha perdido recientemente su hermano de una grave enfermedad y en medio de una familia destrozada trata mediante el fútbol de ver una salida.
-La relación entre una joven y su abuelo era fuerte y diferente y cuando él falta ella debe enfrentarse a la vida con ojos nuevos.
- Un adolescente brillante que se enamora de una prostituta.
-Como marca para siempre la casa del abuelo donde se pasaba el verano con todos los primos, ha llegado el momento de venderla y los recuerdos se hacen presentes.
-Una joven preuniversitaria tiene que vivir con su padre en coma, cocinando, estudiante y tratando de hacer vida normal, el amor llega en cualquier circunstancia, no avisa.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Relat/Amor per minuts/Relato/Amor por minutos

Photography Graphics, Tumblr Photography



AMOR PER MINUTS

Ell havia estat hores i hores esperant-la. Un dia mentre l´esperava va fer comptes de totes les hores que havia passat fent esta activitat, eren 4 anys de relacions i encara que de manera absolutament aproximada, va calcular que en total l´havia estat esperant tres setmanes, amb els seus dies i les seues nits. Cert és que l´estimava i que la vida havia canviat des que l´havia conegut. Ara era una persona menys impulsiva i més ordenada, s´havia acostumat a planificar les setmanes segons les activitats que ella anava proposant. En definitiva globalment se sentia feliç, però hi havia un matís que li produïa un dessassosec de tant en tant: havia d´esperar-la sempre.

Mai li ho havia dit, no volia que s´enfadara i que donara lloc a una discusió que puguera desencadenar en un trencament, no era això el que pretenia, però havia decidit explicar-li-ho hui, havia planificat (com ella li havia ensenyat) la conversa, seria amb una argumentació breu però irrefrutable.
Ella aplegaria vora 20 minuts tard, en la mitjana habitual, ell dibuixaria el seu millor somriure (òbviament assatjat prèviament), ella se sentiria bé, a gust de ser rebuda amb eixa cordialitat, ell li diria que l´estimava però deixaria com inconclosa la frase, ella s´adonaria del detall i li preguntaria que què ocorria, ell amb un to de veu suau i tendre li diria que està molt agust amb ella però que pensava que d´esperar-la cada dia que quedaven perdien temps per estar junts, a més del patiment de cames (això només li ho diria si era estrictament necessari), ella es quedaria rumiant durant uns segons llavors aplegaria a la conclusió que ell tenia raó, i valoraria que fins eixe moment no s´havia queixat en absolut, en eixe instant el seu amor es faria més robust que mai.

Ella va arribar 19 minuts més tard de l´hora que havien acordat, ell la va rebre amb el seu millor somriure, ella va contestar-li amb un altre de semblants dimensions, després de comptar fins 3 ell va dir que l´estimava, en eixe moment ella el va agafar de la mà i li va contestar:
-Vinga, que arribem tard i tancaran, després m´ho expliques.

AMOR POR MINUTOS

Él había estado horas y horas esperándola. Un día mientras la esperaba hizo cuentas de todas las horas que había pasado haciendo esta actividad, eran 4 años de relaciones y aunque de manera absolutamente aproximada, calculó que en total la había estado esperando tres semanas, con sus días y sus noches. Cierto es que la amaba y que la vida había cambiado desde que la había conocido. Ahora era una persona menos impulsiva y más ordenada, se había acostumbrado a planificar las semanas según las actividades que ella iba proponiendo. En definitiva globalmente se sentía feliz, pero había un matiz que le producía un dessassosec de vez en cuando: tenía que esperarla siempre.

Nunca se lo había dicho, no quería que se enfadará y que diera lugar a una discusión que pudiera desencadenar en una rotura, no era eso lo que pretendía, pero había decidido explicárselo lo hoy, había planificado (como ella le había enseñado) la conversación, sería con una argumentación breve pero irrefrutable.
Ella llegaría cerca 20 minutos tarde, en la media habitual, él dibujaría su mejor sonrisa (obviamente ensayado previamente), ella se sentiría bien, a gusto de ser recibida con esa cordialidad, él le diría que la amaba pero dejaría como inconclusa la frase, ella se daría cuenta del detalle y le preguntaría que qué ocurría, él con un tono de voz suave y tierno le diría que está muy agusto con ella pero que pensaba que de esperarla cada día que quedaban perdían tiempo para estar juntos , además del sufrimiento de piernas (esto sólo se lo diría si era estrictamente necesario), ella se quedaría pensando durante unos segundos entonces llegaría a la conclusión de que él tenía razón, y valoraría que hasta ese momento no se había quejado en absoluto, en ese instante su amor se haría más robusto que nunca.

Ella llegó 19 minutos más tarde de la hora que habían acordado, él la recibió con su mejor sonrisa, ella le contestó con otro de similares dimensiones, después de contar hasta 3 él dijo que la amaba, en ese momento ella lo cogió de la mano y le contestó:
-Venga, que llegamos tarde y cerrarán, después me lo cuentas
.

divendres, 1 d’abril del 2011

LO BELLO Y LO TRISTE/ Yasunari Kawabata



Fa poques setmanes, en un dinar familiar, un dels participants em va dir que acabava de llegir una novel·la d´un escriptor japonés de cognom Kawabata i que estava segur que el gran Murakami s´havia inspirat en ell. De seguida vaig anar a la meua llibreria favorita i vaig trobar "Lo bello y lo triste", a més, vaig buscar informació sobre este Premi Nobel de literatura de l´any 1965 i sobre la seua vida amb final dissortat.

Curiosament vaig trobar la seua última novel·la i certament a qui li agrade Murakami li agradarà Kawabata, ja que els temes de solitut, tendències suïcides, amors frustrats mai superats i altres tan presents en Murakami també els trobem en l´escriptor que ens ocupa ara.

Oki és un novel·lista exitós fonamentalment per una obra que relata la seua història d´amor amb la jove Otoko. L´aventura extramatrimonial va acabar de manera lamentable per diversos motius que la converteixen en terrible. Passen els anys i Oki és casat amb fills mentre que Otoko és una pintora de prestigi creixent que no aconseguiex oblidar al seu gran amor però que comparteix ara la seua vida amb Keiko una xica jove decidida a vengar-la per tot el que va patir.

Oki es presenta davant Otoko després de molts anys, fet que aprofita Keiko per a entrar en la seua família i tractar de destrossar-la. Una novel·la de sentiments intensos i autodestructius i d´eixa incomunicació tan japonesa que tant èxit té per occident.

Hace pocas semanas, en una comida familiar, uno de los participantes me dijo que acababa de leer una novela de un escritor japonés de apellido Kawabata y que estaba seguro que el gran Murakami se había inspirado en él. Enseguida fui a mi librería favorita y encontré "Lo bello y lo triste", además, busqué información sobre este Premio Nobel de literatura del año 1965 y sobre su vida con final desdichado.

Curiosamente encontré su última novela y ciertamente a quien le guste Murakami le gustará Kawabata, ya que los temas de soledad, tendencias suicidas, amores frustrados nunca superados y otros tan presentes en Murakami también los encontramos en el escritor que nos ocupa ahora.

Oki es un novelista exitoso fundamentalmente por una obra que relata su historia de amor con la joven Otoko. La aventura extramatrimonial terminó de manera lamentable por varios motivos que la convierten en terrible. Pasan los años y Oki está casado con hijos mientras que Otoko es una pintora de prestigio creciente que no logra olvidar a su gran amor pero que comparte ahora su vida con Keiko una chica joven decidía a vengarla por todo lo que sufrió.

Oki se presenta ante Otoko después de muchos años, lo que aprovecha Keiko para entrar en su familia y tratar de destrozarla. Una novela de sentimientos intensos y autodestructivos y de esa incomunicación tan japonesa que tiene tanto éxito en occidente.



FRAGMENT/FRAGMENTO

"El tiempo pasó. Pero el tiempo se divide en muchas corrientes. Como en un río, hay una corriente central rápida en algunos tramos y lenta, hasta inmóvil, en otros. El tiempo cósmico es igual para todos, pero el tiempo humano difiere con cada persona. El tiempo corre de la misma manera para todos los seres humanos, pero todo ser humano flota de distinta manera en el tiempo.

Al aproximarse a los cuarenta, Otoko se preguntaba si el hecho de que Oki siguiera dentro de ella significaba que esa corriente del tiempo se había estancado, en lugar de seguir su curso. ¿O acaso la imagen que ella conservaba de él había flotado con ella a través del tiempo como una flor arrastrada río abajo? Ella ignoraba cómo había flotado su propia imagen en la corriente de Oki. No podía haberla olvidado, pero sin duda el tiempo había corrido de manera diferente para él. Las corrientes del tiempo nunca son iguales para dos personas, ni siquiera tratándose de amantes..."

Vídeo en homenatge de l´escriptor.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...