dissabte, 5 de maig de 2012

Subspicàcies/Poema

Subspicàcies

Photography Graphics, Tumblr Photography


A les palpentes cercaves excuses
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.

Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.

Ara romàs en silenci
esperes perdre`t de nou.

6 comentaris:

  1. El progrés, les convencions, l'empatia, porten a voler perdre's de nou, a desconfiar, a tornar a l'abstracció del principi.

    M'agrada molt aquest poema, potser el penjaré al meu bloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, moltes gràcies per les teues amables paraules.

      Elimina
  2. Expressar-se mitjançant la poesia sempre m'ha semblat atrevit i difícil. No tothom sap fer-ho!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tomàs, no sé si sé o no, el cas és que és així com me n´ix expressar-me, en realitat la poesia en general es molt i molt personal i és el llenguatge particular de cada individu. Abraçades

      Elimina
  3. Sí, nuestra faceta pesimista siempre espera perder todo de nuevo. Pero, ¿si no? ¿Si por una vez abrimos el corazón de par en par y nos sorprende?
    Eso es lo bueno del misterio.

    Abrazo.

    ResponElimina
  4. Que difícil és arriscar-se,
    ja siga per posar fi a quelcom o per iniciar alguna cosa de nova.

    Els humans som així...

    PD.: M'agrada més el fons fosc, li dona un toc guai.


    Una abraçada!

    ResponElimina

Passava per ací...

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...