4-3-2
Som tan xicotets que necessitem estima,
Tan fràgils que no podem estar sols.
Fins i tot hem d’explicar els somnis
per a què ens diguen que no són certs.
Som tan dèbils que patim per no fer patir
Tan mínims que busquem respostes en els altres,
Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes
Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí
torne a eixir el Sol.
"Ese temor a saberme perdido, a perderte y perder la razón..."
ResponEliminaSíi, al fiiiin no soy más una paria del lenguaje desconocido!
:P
Gracias por enseñarme que había un traductor!
Abrazo grande!
M'agrada molt aquest poema, és molt inspirat. Em sembla que me l'aprendré de memòria.
ResponEliminaEmilia: Gracias a ti. :)
ResponEliminaHelena, m´encanta que a una entesa i amant de la poesia com tu li agraden les meues paraules.
L'acabo de comentar al meu bloc!
ResponEliminaQuè bonic, què trist i quanta raó alhora! Necessitam estimar i ser estimats. Tot el que mos envolta és estrany si ho pensam bé. Caminar sols, a segons quins moments, pot ser feixug. Patim per no fer patir, m'encanta!!! Enhorabona! :)
ResponEliminaQuè bonic, què trist i quanta raó alhora! Necessitam estimar i ser estimats. Tot el que mos envolta és estrany si ho pensam bé. Caminar sols, a segons quins moments, pot ser feixug. Patim per no fer patir, m'encanta!!! Enhorabona! :)
ResponEliminaAh! Sóc na Caterina però és que amb l'opció wordpress de comentari, no sé per què, no me deixava escriure el comentari :O
Preciós, les paraules justes per una veritat universal
ResponEliminaCarina, moltes gràcies!
ResponEliminaI tant...en definitiva, som imperfectes? Els sentiments ens fan més humans. I ser humans ens fa imperfectes.
ResponEliminaM'ha encantat :)