La mestra i el manyà/Enric Valor

 Conta la llegenda valenciana que a la Comarca de la Vall d´Albaida una mestra de costura anomenada Irene va quedar-se viuda amb una filla ben menuda, Elvireta. Al temps es casà amb Marçal, el manyà del poble qui també tenia una filleta, Beatriu. Tot i que al principi la relació entre les dos xiquetes era bona, amb el temps la mestra i la seua filla van fer la vida impossible a Beatriu, fins el punt que va decidir anar-se´n de casa. Finalment van decidir que passara un temps a una casa aïllada a la muntanya. La xiqueta passà els primers dies amb temor fins que un gan enorme i agressiu começà a rondar la casa, ella es mostrà molt carinyosa amb l`animalet que sorprenenment es convertí en un noble, "el senyor de Benicadell", qui decidí que gràcies al seu cor cada vegada que la xiqueta parlara el seu alé faria olor a perfum de roses i l´apareixeria una moneda d`or a la butxaca.

  Quan van tornar a casa i contà tot, la mestra decidí enviar també a la seua filla perquè també tinguera els mateixos beneficis, però la seua reacció amb el gat va ser cruel i antipàtica, així que el mateix senyor de Benicadell va decidir que cada vegada que parlara l`ixiria fum per la boca i una gran pedra a la butxaca.

 Esta, com la majoria de les llegendes tenen un final feliç que inclou una boda amb un príncep i un encanteri, però com no sóc partidari de contar els finals, vos convide a llegir esta i qualsevol de les rondalles valencianes de l`inigualable Enric Valor.

Les velletes de la Penya Roja/Enric Valor.

 


Tenia ganes de rellegir algunes de les Rondalles Valencianes d´Enric Valor. Vaig trobar un exemplar d´esta llegenda i vaig decidir començar per ella. Ara que sembla que "l´element valencià" està cada vegada més diluït, és un bon moment per reivindicar-lo amb més força que mai.

  Dues velles que viuen aïllades a una caseta de la Penya Roja, en temps del Regne de València,  s´assabenten de la proximitat del príncep reial, que està de cacera per la zona. Una d´elles veu l`oportunitat de la seua vida i demana a l´altra velleta que es fique un dit a la boca i el tinga allí tot el temps que siga possible. Quan arriba el jove a la casa, aconsegueix fer-li creure ensenyant-li només el dit que es tracta d´una jove de quinze anys i que no pot ensenyar el seu rostre fins el casament. El príncep ple d´emoció se l´endu al palau reial i es casa amb ella, la velleta astuta acoseguiex les joies que volia i es desentén de la seua germana pensant que esta moriria quan el príncep s´assabentara de la realitat.
   Per una serie d´encanteris (parlem d`una llegenda) la vella que s´acabava de casar es converteix en una bonica jove mentre que la que en principi semblava més astuta paga car el seu engany.