Al sud de les comarques de Castelló hi ha un camí que condueix des de la mar fins el poble. És un antic camí agrícola, quan passes per ell sembla que eres un element més de la natura. Ahir vaig tornar a passar.
Des de la platja fuig un camí que travessa la marjal,
dels assegadors l´anomenen.
Si t´hi endinses voràs mínimes expressions de vida
creuant de part a part
per a perdre´s en el bosc de brins d´arròs.
De vesprada el Sol es distorsiona
en tonalitats impossibles.
Un caminet simula allunyar-se de la via
i mor en una caseta que mira el camp des de dalt
com qui observa el món en un somni.
Els camins són vida perquè són fruit d'aquesta i s'alimenten d'aquesta.
ResponEliminaÉs que un camí ho seria si ningú el transités?
En llegir el teu post he pensat que es podria re-escriure partint de la caseta i anant fins el mar. Segur que hi hauria experiències visuals i sensorials diferents.
Molt encertat el teu comentari trt2009, també el camí de tornada hi té sensacions fins i tot depén del dia, de l´hora, de l´estat d´ànim...
ResponEliminaM'hi he sentit i vist trepitjant aquest camí !
ResponElimina¿Y la fotografía es de ese lugar? ¡Es preciosa!
ResponEliminaMuchos besos, encanto :D
m'acabes de ragalar una passejada per la marjal amb flaires d'arrossal i salobre de mar!!!
ResponEliminaPel sentiment que poses en el poema, com descrius el camí, fan ganes passejar-hi i contemplar el paisatge :)
ResponElimina