Quan cremen les paraules
i es palpa la foscor
i t´has d`empassar
els dies i les nits
en una solitud
guanyada amb impaciència,
amb els ulls clucs i capcot ,
quasi inconscient,
neix aquella veu
oportuna i eficaç
que aconsegueix ajornar
la tebior dels teus somnis.
Jordi Guerola
Bonic poema i anhelada veu per lo balsàmica.
ResponEliminaGràcies Mariola, sempre hem de buscar alguna eixida per molt difícil que semble :)
ResponEliminaHoola!
ResponEliminaAntes llevaba bombasdecristal.blogspot.com pero Google no quiere devolverme la cuenta!
AHORA ESTOY EN http://cristalesefimeros.blogspot.com.es/
Te sigo aquí también, otra vez.
Besitos!
"no abarateixis el somni", diu Llach. A mi també m'agrada el teu poema, potser te'l comentaré al meu bloc.
ResponEliminaFantàstica frase del Llach. Gràcies Helena.
EliminaHola Bárbara, ya te sigo de nuevo :)
ResponEliminaSempre m'ha fet por la foscor, més aviat suposo que és la por a allò desconegut perquè no s'amagarà cap pallasso assassí sota el meu llit.
ResponEliminaBonic poema.
Bon estiu!
Gràcies Lily, bon estiu!
EliminaA tots ens condiciona en certa manera el: "encara no...". Aquella trucada que ens angoixa i no arriba, aquell gest que en teoria ha de ser recíproc. I així anem quedat retratats...
ResponEliminaUna abraçada Jordi.
Cert, Josep, tot allò que no ix com havíem pensat... Abraçada
ResponElimina