dijous, 7 de juliol del 2011

El camí dels assegadors

Photography Graphics, Tumblr Photography

Al sud de les comarques de Castelló hi ha un camí que condueix des de la mar fins el poble. És un antic camí agrícola, quan passes per ell sembla que eres un element més de la natura. Ahir vaig tornar a passar.


Des de la platja fuig un camí que travessa la marjal,
dels assegadors l´anomenen.
Si t´hi endinses voràs mínimes expressions de vida
creuant de part a part
per a perdre´s en el bosc de brins d´arròs.

De vesprada el Sol es distorsiona
en tonalitats impossibles.
Un caminet simula allunyar-se de la via
i mor en una caseta que mira el camp des de dalt
com qui observa el món en un somni.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Passejant hui/Paseando hoy.

Photography Graphics

Hui l’he tornat a vore, anava pel centre del poble amb la seua bicicleta, com sempre tranquil i concentrat en els seus pensaments. L’última vegada que l’havia vist havia sigut a un supermercat, estava treballant col•locant llet i aigua a les prestatgeries, currant com si la vida li anara en eixa feina, amb una eficiència que molts no tindran en tota la seua existència.
Hui m’han vingut al cap aquells moments de fa vint anys, quan anàvem junts a primer de BUP, ell, amb el seu lleu retardament intel·lectual feia el que podia per seguir el ritme de la classe, sempre amable i dispost a parlar de qualsevol tema, principalment de futbol. M’han vingut al cap aquells tres o quatre elements, presents a qualsevol grup, que no perdonen la diferència, que en la seua ignorància superlativa es creuen superiors a persones com ell i que es dedicaven a importunar-lo i a molestar-lo. Ell mai va aplegar a saber el motiu d’aquelles molèsties ja que anava a la seua i sempre prudent, mesurava les seues paraules per no incomodar ningú.
Ara han passat els anys i les poques vegades que l’he tornat a vore m’ha semblat que estava feliç i tranquil, segurament molt més que aquelles persones amb una baixesa moral incalculable que el molestaven. Vaig pensar a saludar-lo, no estava segur si se’n recordaria de mi, ha passat molt de temps, la pròxima vegada ho faré.

Hoy lo he vuelto a ver, iba por el centro del pueblo con su bicicleta, como siempre tranquilo y concentrado en sus pensamientos. La última vez que lo había visto había sido en un supermercado, estaba trabajando colocando leche y agua a las estanterías, currando como si la vida le fuera en esa labor, con una eficiencia que muchos no tendrán en toda su existencia .
Hoy me han venido a la cabeza aquellos momentos de hace veinte años, cuando íbamos juntos a primero de BUP, él, con su leve retraso intelectual hacía lo que podía para seguir el ritmo de la clase, siempre amable y dispuesto a hablar de cualquier tema, principalmente de fútbol. Me han venido a la cabeza aquellos tres o cuatro elementos, presentes en cualquier grupo, que no perdonan la diferencia, que en su ignorancia superlativa se creen superiores a personas como él y que se dedicaban a importunarle y a molestarlo. Él nunca llegó a a saber el motivo de aquellas molestias ya que iba a la suya y siempre prudente, medía sus palabras para no incomodar a nadie.
Ahora han pasado los años y las pocas veces que lo he vuelto a ver me ha parecido que estaba feliz y tranquilo, seguramente mucho más que aquellas personas con una bajeza moral incalculable que le molestaban. Pensé en saludarle, no estaba seguro si se acordaría de mí, ha pasado mucho tiempo, la próxima vez lo haré.

dimecres, 29 de juny del 2011

ARA LA POESIA



Sense saber els motius, he posat també gratuïtament a disposició de qui vullga els meus poemes i cançons. Lletres antigues de retrobament amb un mateix.Ací està

diumenge, 26 de juny del 2011

Por amor al arte



Pues de eso se trata, de amor al arte, a las palabras, a la vida... A partir de ahora se puede leer gratis "El viaje de tu vida" aquí

dilluns, 13 de juny del 2011

¿Por qué se perdieron las respuestas?

Photography Graphics, Tumblr Photography

Me preguntas si me acuerdo de ti con una mirada, atravesando la barrera que nos protege.Siempre te esperaré en la oscuridad de la última estación, en el silencio de los sueños ocultos... (Ken zazpi)

dissabte, 4 de juny del 2011

FI DE LA SEGONA PART/ FIN DE LA SEGUNDA PARTE

Esta vegada no pare el bloc únicament pel final de curs o per les vacances d´estiu que s´aproximen sinó perquè feina de diferent tipus em fa difícil llegir com abans i per tant ressenyar com abans, a més de no poder visitar i comentar els blocs amics tal i com es mereixen . Així que és possible que esta parada passe d´indefinida a perpètua, però en defititiva. qui pot esbrinar què passarà al futur?
Abraçades i besets.

Esta vez no paro el blog únicamente por el final de curso o por las vacaciones de verano que se aproximan sino porque trabajo de diferente tipo me hace difícil leer como antes y por tanto reseñar como antes, además de no poder visitar y comentar los blogs amigos tal y como se merecen . Así que es possible que esta parada pase de indefinida a perpetua, pero en definitiva ¿quién puede averiguar qué pasará en el futuro?
Abrazos y besos.

dilluns, 16 de maig del 2011

MARIA BARBAL/PEDRA DE TARTERA



El que més m´ha sorprés d´este llibre és la tristor, la buidor i el desarrelament que pateix la protagonista, Conxa.

Es tracta d´una novel·la que transcorre fonamentalment durant la primera meitat del segle XX. Està ambientant totalment en el Pallars i ens mostra una societat rural tancada i aïllada. Des de ben jove s´ha de mudar a un altre poble perquè els seus pares no poden encarregar-se d´ella, perd tot el contacte amb la seua família i se´n va a viure amb els seus oncles. Amb ells la vida trancorrerà lentament, amb les il·lusions de una jove però amb unes expectatives molt limitades, per ser forastera, per ser dona i per estar en un xicotet poble lluny de tot avanç.

Era imprescindible el matrimoni, cap dels que se li proposaven eren del seu gust, fins que coneix Jaume, de qui s´enamora perdudament. La passió inicial acabarà amb rutina i distanciament, la dura feina, els fills, i ella se sentirà a poc a poc, sola i perduda, com una pedra amuntegada en una tartera, d´ahí el nom del llibre.

Jaume simpatitzava amb la República, cosa que va fer que desapareguera. En eixe moment la llum de Conxa va anant diluint-se molt lentament, tot mirant la vida com si no anara amb ella.

És destacable el vocabulari emprat, amb un llenguatge del món rural en extinció i la melangia que s´apodera d´ella, de no poder exterioritzar tot el que té al seu interior.


Lo que más me ha sorprendido de este libro es la tristeza, el vacío y el desarraigo que sufre la protagonista, Concha.

Se trata de una novela que transcurre fundamentalmente durante la primera mitad del siglo XX. Está ambientando totalmente en el Pallars y nos muestra una sociedad rural cerrada y aislada. Desde muy joven se mudó a otro pueblo porque sus padres no pueden encargarse de ella, pierde todo contacto con su familia y se va a vivir con sus tíos. Con ellos la vida trancorrerà lentamente, con las ilusiones de una joven pero con unas expectativas muy limitadas, por ser forastera, por ser mujer y por estar en un pequeño pueblo lejos de todo avance.

Era imprescindible el matrimonio, ninguno de los que se le planteó eran de su agrado, hasta que conoce Jaime, de quien se enamora perdidamente. La pasión inicial acabará con rutina y distanciamiento, el duro trabajo, los hijos, y ella se sentirá poco a poco, sola y perdida, como una piedra amontonada en una tartera, de ahí el nombre del libro.

Jaume simpatizaba con la República, lo que hizo que desapareciera. En ese momento la luz de Concha va yendo diluyéndose muy lentamente, mirando la vida como si no fuera con ella.

Es destacable el vocabulario empleado, con un lenguaje del mundo rural en extinción y la melancolía que se apodera de ella, de no poder exteriorizar
todo lo que guarda en su interior.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...