A les palpentes cercaves excuses
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.
Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.
Ara romàs en silenci
esperes perdre`t de nou.
El progrés, les convencions, l'empatia, porten a voler perdre's de nou, a desconfiar, a tornar a l'abstracció del principi.
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema, potser el penjaré al meu bloc.
Helena, moltes gràcies per les teues amables paraules.
EliminaExpressar-se mitjançant la poesia sempre m'ha semblat atrevit i difícil. No tothom sap fer-ho!
ResponEliminaTomàs, no sé si sé o no, el cas és que és així com me n´ix expressar-me, en realitat la poesia en general es molt i molt personal i és el llenguatge particular de cada individu. Abraçades
EliminaSí, nuestra faceta pesimista siempre espera perder todo de nuevo. Pero, ¿si no? ¿Si por una vez abrimos el corazón de par en par y nos sorprende?
ResponEliminaEso es lo bueno del misterio.
Abrazo.
Que difícil és arriscar-se,
ResponEliminaja siga per posar fi a quelcom o per iniciar alguna cosa de nova.
Els humans som així...
PD.: M'agrada més el fons fosc, li dona un toc guai.
Una abraçada!