divendres, 2 de desembre del 2011
No em queixaré.(ELLA I ELL VII)
Ell anava amb el tren Alaris cami de la Manxa, havia partit des de València feia un hora i anava pensant en la seua vida, potser en les coses que podria haver fet i no ha fet o en les quotidianitats incòmodes que li ronden pel cap i no li permeten gaudir completament de l´avui. En un instant concret, sense proposar-s´ho, unes paraules van arribar als seus oïts, una dona que seia darrere confessava a la seua filla que des que va morir el seu pare no aconsegueix alçar el cap i que tampoc té ganes de fer-ho, seguidament relatava moments de la seua vida (humil, modesta i d´esforç continuat) compartit amb el seu home que ja no hi és. Va acabar la conversa assegurant que malgrat la tristor no canviaria el passat per res del món. Quan va tornar el silenci ell se sentia molt xicotet, sense dret a queixar-se per nimietats. Va mirar per la finestra i va vore un camp extens, molt extens, quasi infinit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Suele suceder que cuando contemplamos nuestro mundo con su pena en relación a otros próximos y no prójimos nos sintamos extraños.
ResponEliminaEn mi caso tengo guardado mi dolor en el lugar más profundo. ¿Hay dolores peores? Puede ser, pero este es mío y duele como ninguno.
Abrazo!
Así pasa, cariño mío. A veces, a comparación de otras batallas, pareciera que la nuestra es una nimiedad.
ResponEliminaQue seas feliz. Te quiero.
No m'agrada massa el paisatge manxec, a mi m'agraden les muntanyes verdes i els penya-segats! És una força superior a mi, aquesta sensació de tenir unes ales invisibles que et creixen a les espatlles.
ResponEliminaPerò el que sí que m'agrada és veure't escriure :) Em fa passar una estoneta molt agradable.
Una abraçada.