Repassava cada pocs minuts
la carta que va rebre,
i escrutava repetidament
cada línia, cada paraula.
Estudiava atentament
l‘elecció de cada mot
i buscava sentits ocults.
Maleïa la sintaxi,
la polisèmia, les figures literàries...
Amb una mà sostenia un paper.
Per la seua ment, mil paraules
es barallaven i totes perdien.
Cada minut, la blancor del full
derrotava l‘exèrcit de vocables
i va comprendre per fi
el significat d‘aquelles línies:
estem sols
Jordi Guerola. Amagatalls. Editorial Germania 2013
Tal descobriment pot ser una decepció però potser també un alleugerament. Sigui com sigui, m'ha agradat la contundència, l'efecte i el resultat en conjunt d'aquest poema.
ResponEliminaGràcies, Martina!!!
EliminaDe vegades, una carta, l'hem de llegir i rellegir, per comprendre el seu missatge( fins i tot entre línies), tot i que en aquest cas, la conclusió a la qual va arribar, sol ser bastant comú a l'ésser humà..."Estem sols"...
ResponEliminaBona tarda, Jordi.
Exacte. M. Roser, però el moment d`adonar-se`n és dur. Abraçada
Elimina