Em consola saber que vam tindre una opció,
remota, inexistent en realitat.
Tanque els ulls i em recorde mirant-te
com feia tant a sovint.
Camine, i amb cada passa m´oblide
de tot allò que he viscut des que
vaig marxar.
El cotxes, la boira incipient, les rialles,
la indiferència dels vianants,
les mil qüestions, els mil problemes,
el que vindrà, el que no tindré,
tot perd el sentit, la vigència
Jordi Guerola
D`Amagatalls. Ed. Germania 2013
(Fotografia J.M Rüsch)
Sembla que la opció era bona i no la va aprofitar, ho dic perquè encara recorda com la mirava...No m'hi havia fixat i veig que ho has condensat en una frase perduda en la neu!
ResponEliminaBon capvespre, Jordi.
Hola, M. Roser, supose que quan passa temps queden coses concretes, puntuals, com les mirades, la resta sembla que va queda-se a la neu.
EliminaAbraçada1
Molt bonic, molt tendre.
ResponEliminaLa melangia sempre dóna molt de sí per escriure, per cantar, per ballar... En general, totes les arts expressen fantàsticament aquest sentiment que no pas amb definicions i exemples.
Una abraçada, Jordi.
Sí Lily Pigues, justament hui ho parlava amb un company, quan ens sentim "grisos" ens ixen unes paraules que amb el temps reconeguem con a sinceres.
EliminaBesets