dimecres, 6 d’abril del 2011

Relat/Amor per minuts/Relato/Amor por minutos

Photography Graphics, Tumblr Photography



AMOR PER MINUTS

Ell havia estat hores i hores esperant-la. Un dia mentre l´esperava va fer comptes de totes les hores que havia passat fent esta activitat, eren 4 anys de relacions i encara que de manera absolutament aproximada, va calcular que en total l´havia estat esperant tres setmanes, amb els seus dies i les seues nits. Cert és que l´estimava i que la vida havia canviat des que l´havia conegut. Ara era una persona menys impulsiva i més ordenada, s´havia acostumat a planificar les setmanes segons les activitats que ella anava proposant. En definitiva globalment se sentia feliç, però hi havia un matís que li produïa un dessassosec de tant en tant: havia d´esperar-la sempre.

Mai li ho havia dit, no volia que s´enfadara i que donara lloc a una discusió que puguera desencadenar en un trencament, no era això el que pretenia, però havia decidit explicar-li-ho hui, havia planificat (com ella li havia ensenyat) la conversa, seria amb una argumentació breu però irrefrutable.
Ella aplegaria vora 20 minuts tard, en la mitjana habitual, ell dibuixaria el seu millor somriure (òbviament assatjat prèviament), ella se sentiria bé, a gust de ser rebuda amb eixa cordialitat, ell li diria que l´estimava però deixaria com inconclosa la frase, ella s´adonaria del detall i li preguntaria que què ocorria, ell amb un to de veu suau i tendre li diria que està molt agust amb ella però que pensava que d´esperar-la cada dia que quedaven perdien temps per estar junts, a més del patiment de cames (això només li ho diria si era estrictament necessari), ella es quedaria rumiant durant uns segons llavors aplegaria a la conclusió que ell tenia raó, i valoraria que fins eixe moment no s´havia queixat en absolut, en eixe instant el seu amor es faria més robust que mai.

Ella va arribar 19 minuts més tard de l´hora que havien acordat, ell la va rebre amb el seu millor somriure, ella va contestar-li amb un altre de semblants dimensions, després de comptar fins 3 ell va dir que l´estimava, en eixe moment ella el va agafar de la mà i li va contestar:
-Vinga, que arribem tard i tancaran, després m´ho expliques.

AMOR POR MINUTOS

Él había estado horas y horas esperándola. Un día mientras la esperaba hizo cuentas de todas las horas que había pasado haciendo esta actividad, eran 4 años de relaciones y aunque de manera absolutamente aproximada, calculó que en total la había estado esperando tres semanas, con sus días y sus noches. Cierto es que la amaba y que la vida había cambiado desde que la había conocido. Ahora era una persona menos impulsiva y más ordenada, se había acostumbrado a planificar las semanas según las actividades que ella iba proponiendo. En definitiva globalmente se sentía feliz, pero había un matiz que le producía un dessassosec de vez en cuando: tenía que esperarla siempre.

Nunca se lo había dicho, no quería que se enfadará y que diera lugar a una discusión que pudiera desencadenar en una rotura, no era eso lo que pretendía, pero había decidido explicárselo lo hoy, había planificado (como ella le había enseñado) la conversación, sería con una argumentación breve pero irrefrutable.
Ella llegaría cerca 20 minutos tarde, en la media habitual, él dibujaría su mejor sonrisa (obviamente ensayado previamente), ella se sentiría bien, a gusto de ser recibida con esa cordialidad, él le diría que la amaba pero dejaría como inconclusa la frase, ella se daría cuenta del detalle y le preguntaría que qué ocurría, él con un tono de voz suave y tierno le diría que está muy agusto con ella pero que pensaba que de esperarla cada día que quedaban perdían tiempo para estar juntos , además del sufrimiento de piernas (esto sólo se lo diría si era estrictamente necesario), ella se quedaría pensando durante unos segundos entonces llegaría a la conclusión de que él tenía razón, y valoraría que hasta ese momento no se había quejado en absoluto, en ese instante su amor se haría más robusto que nunca.

Ella llegó 19 minutos más tarde de la hora que habían acordado, él la recibió con su mejor sonrisa, ella le contestó con otro de similares dimensiones, después de contar hasta 3 él dijo que la amaba, en ese momento ella lo cogió de la mano y le contestó:
-Venga, que llegamos tarde y cerrarán, después me lo cuentas
.

10 comentaris:

  1. Bon relat! m'ha agradat el que expliques i com ho narres....jo que sóc tant puntual..m'he identificat amb el pobre que espera...

    ResponElimina
  2. El protagonista m’ha semblat un pobre d’esperit.

    El que no m’ha quedat clar és si la història està narrada en clau de comèdia o en clau drama. Aquest concepte faria que opinés d’una manera o d’una altra.

    En el primer cas (i si fos el cas que el relat continués), podrien donar-se infinites variants. Potser en el segon cas no hi hauria tant de recorregut i el nostre pobre “esperador” professional, seguiria tota la vida sense gosar dir-li el que pensa, o un bon dia li diria i en allà s’acabaria tot perquè després de tants d’anys d’esperar finalment li ho diria i no sabria escollir la millor manera (tot per no haver-ho fet en el seu moment).

    En tot cas, el relat m’ha agradat. En a mi no m’agrada esperar, ni fer esperar

    ResponElimina
  3. M´incline més per la primera opció, ell esperarà sempre perquè la seua estima pesa més que l´espera :)

    ResponElimina
  4. En la pareja, uno ama y otro se deja querer, parece el caso de la chica, Esta tan confiada con el amor que el le procesa que no ve, que esta apunto de perderle, no por llegar tarde siempre, no, porque se da cuenta que ella no le ama...

    Saludos

    ResponElimina
  5. Suele pasar...
    El dar por sentado al otro, el dar por hecho que siempre estará esperando/me, entre otras cosas, sea como sea, es asesino silencioso de relaciones...
    Saludos

    ResponElimina
  6. Por eso el amor y las matemáticas no siempre se llevan bien.
    El error empezó al sacar esas odiosas cuentas.

    Yo lo he hecho alguna vez. Calculé el tiempo que sostuve una historia ¿ficticia? (hoy no, casi siempre sí) Y me sorprendió - y no - que fueran más de 7000 (http://escapistahoudiniana.blogspot.com/2008/11/seguir-cerrando-bares-y-recuerdos.html)

    Ces´t la vie.

    Un abrazo lleno de paréntesis y guiones y alguna pregunta con respuestas.

    ResponElimina
  7. Mucho le tiene que compensar a este buen hombre estar de pie plantado cual estaca...

    ResponElimina
  8. Cuando llega lo pensado se desvanece, su presencia lo anula todo... lo que hace un minuto jejejejejejje. Me gustó el relato, andé desconectada un tiempito pero vuelvo a la carga. Un beso Estonete

    ResponElimina
  9. Què boooo!! hahaha, jo el que faig és dir-li que hem quedat mitja hora abans o arribar jo mitja hora tard...

    ResponElimina
  10. Si yo te contara, Jordi querido, que el amor es cuestión de sincronía no me lo creería ni yo misma. Supongo que, como dice la canción, "true love will find you in the end".
    Y que sea lo que sea.

    ¡Miles de petonets!

    ResponElimina

Passava per ací...

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...